Carnaval a Guissona
Fa no gaires anys que la idea de passar un Carnaval sense anar disfressat era tan estrafolària com assistir a missa sense anar mudat. Per culpa d'aquesta fal·lera m'han quedat a la memòria situacions que de tan ridícules i divertides no podré oblidar mai. Vaig aprendre, per exemple, que portar mitges, a part de ser incòmode, pot comportar sorpreses desagradables, sobretot quan vols anar a pixar i vas tan tort que no te'n recordes que les portes. O que pintar-te la cara de negre, a part de ser racista, és incompatible amb la possibilitat de petonejar-te amb la noia que t'agrada. Ah, i que les perruques piquen molt.
Curiosament, vaig deixar de disfressar-me, si fa o no fa, al mateix temps que vam començar a patir per la disfressa del nostre fill. Encara em venen al cap les quantitats industrials de bosses d'escombraries gegants que vam fer malbé per convertir-lo de manera matussera en abella, papallona, conillet i altres animals bufons. I és que si bé és evident que la canalla fa molta gràcia disfressada, sort en tenim que, quan els imposem aquest costum, són massa petits per fer-nos saber què en pensen, d'aquesta iniciativa tan emprenyadora i unilateral. Ara, per sort, ja no cal patir per si ha de portar un mitjó de cada color, una americana de son pare o una corbata vermella. Ja s'ha fet gran i algú amb ganes de brega, mirant els pentinats i les dessuadores que porta, diria que va disfressat tot l'any. De futbolista brasiler, per ser concrets.
Les coses de la vida m'han portat a ser a Guissona fent el nou disc d'Els Pets, just quan ha esclatat la invasió d'Ucraïna. Suposo que ja ho sabeu, em trobo al poble amb la proporció d'ucraïnesos més alta de Catalunya. Si ja és esfereïdor veure aquest acte de terrorisme imperialista des de casa, encara ho és més si el veus emmirallat en la mirada angoixada de la gent que et creues pel carrer, de la dona que et cobra el dinar cada dia o la noia a qui compres el tabac. Per això, dissabte passat, al ball infantil del poble, veient-les a elles i les seves amigues fent el cor fort, a la plaça Major vigilant la seva canalla disfressada de conillets, abelles i papallones, no vaig poder evitar pensar que, per sort nostra, la infantesa és sovint un refugi contra l'horror.
