Valset

Un dels subgèneres que menys alegries han donat a la història del pop és el de les cançons dedicades als fills. Potser hi té a veure la poca èpica que té la domesticitat, o potser és que la paternitat es veu encara com l’antítesi de la vida arrauxada del rock, però el cert és que quan sents un artista cantant cofoi les virtuts del seu marrec t’agafen unes ganes irrefrenables de resintonitzar l’emissora.

Ara bé, si hem de ser sincers, els principals culpables d’aquest rebuig visceral tan generalitzat som els mateixos artistes. I és que quan cantem als nostres fills traslladem al terreny musical aquesta tendència tan arrelada en els progenitors primerencs de glossar de manera tendenciosa totes les virtuts reals i sobretot imaginàries de la nostra criança. Som l’equivalent artístic a aquell amic que ens entafora als nassos un mòbil amb vuit-centes fotos d’un nadó que fa la mateixa cara de mico en totes i cadascuna d’elles. No és d’estranyar, doncs, que els resultats siguin tan embafadors com aquells núvols que compràvem de petits a la botiga de llaminadures.

No us penseu, aquí un servidor també hi va caure de quatre potes. Com a bon pare tardà, l’arribada del meu fill em va trasbalsar de forma irreparable. No en vaig tenir prou amb fer-li una cançó: vaig fer dos llibres sobre criança, programes de ràdio i televisió i alguna xerrada i tot. La meva febrada va ser tal que fins i tot en els concerts del meu grup aprofitava quan tocàvem la cançó dedicada al nen per projectar a la pantalla gegant les millors fotos de la criatura sense cap mena de vergonya. El fet que els meus companys de grup no m’engeguessin a cagar és una mostra més de la seva infinita paciència i amor fraternal.

Ara, passats quinze anys, ja no queda gaire cosa d’aquell nin rinxolat i rumbós que em feia perdre la son. El molt podrit ha aprofitat el confinament per passar-me d’alçada i la seva veu impossiblement aguda s’ha transformat en un brunzit greu salpebrat de galls. Per això l’altre dia em vaig quedar parat quan, a l’entrar al menjador, el vaig enxampar cantant la seva cançó. Una glopada de vergonya em va fer dir-li: “Ho sento, fill”. Sort que ell, que sap més bé que ningú com estovar-me, em va contestar: “No passa res, papa. Ho entenc, eres jove”.