Avis que malcrien

Sovint s’acusa els avis de malcriar els nens. "No els posen límits, els ho consenten tot. Quan tornen de cals avis estan esvalotats, es pugen per les parets, no fan cas..." Molts pares no poden dissimular la seva gelosia: “A mi no em donaven...”, “A mi no em deixaven...”

I és que molts avis van intentar criar els seus fills seguint aquelles normes absurdes, ja sabeu: “Si l’agafes a coll no caminarà mai”. “No pots permetre que se surtin amb la seva”. “Plora només per cridar l’atenció, tot és teatre”. “És important que tinguin una rutina”. “Ha d'aprendre que si es porta malament hi ha conseqüències”. “Un nen bo el veus però no el sents”. “Si hi vas quan plora a la nit no aprendrà mai a dormir, i a més no creixerà per manca d’hormona del creixement”. “Quan li has dit que no a una cosa, ha de saber que per molt que plori no et farà canviar d’opinió”. “S’ha de menjar la verdureta”... Sempre amb por, sempre vigilant, com si els fills fossin feres a l’aguait esperant un moment de debilitat per devorar-nos, com si qualsevol relaxació en la nostra disciplina els pogués convertir en delinqüents juvenils o en assassins en sèrie.

Després passen els anys i els pares veuen que tots els nens creixen, i parlen, i caminen, i dormen. Que gairebé tots deixen de menjar verdura, però la tornen a menjar anys més tard (si no hem aconseguit, amb la nostra insistència, que l'odiïn per sempre). Que no sempre recullen les joguines i la roba bruta, i no tots fan els deures amb entusiasme; però malgrat tot hi ha pocs delinqüents i ben bé cap assassí en sèrie. Que pot haver-hi discussions, però ens estimen i els estimem.

I així molts avis s’adonen, de forma més o menys conscient, que van passar massa temps intentant educar els seus fills en lloc d'acaronar-los i gaudir amb ells, que moltes de les coses que en el seu temps semblaven terribles problemes són ara els seus millors records, que van renunciar a moltes coses, van sacrificar molta felicitat a l’altar de la disciplina. 

I ara la vida els ofereix una segona (i probablement darrera) oportunitat, i no volen cometre els mateixos errors. Que cridin, que corrin, que ho toquin tot i saltin al sofà, que no necessitin cridar l’atenció perquè ja la tenen tota, que ens interrompin quan parlem i juguin amb les nostres ulleres! Malcriem els nets.