Aules d’acollida
Els últims dos cursos m’he encarregat de l’aula d’acollida del meu institut. Enguany, i de moment, ja hi passen fins a vint-i-vuit alumnes, i dic de moment perquè des del setembre només n’ha marxat un i n’hi han arribat vuit.
A les aules d’acollida hi van a parar els alumnes que venen d’altres països i que no entenen gens, o ben poc, el català. L’institut on treballo té uns mil alumnes en total, és molt gran, i en realitat la proporció dels que entren a l’aula d’acollida és petita. Tot i així, la seva funció la considero importantíssima si volem que aquests nouvinguts tinguin possibilitats d’èxit en el nostre sistema educatiu. Però no tots els centres disposen d’aquest servei i, en molts casos, les direccions i el professorat han de fer mans i mànigues perquè aquests alumnes no es perdin.
El que més m’agrada de treballar a l’aula d’acollida és l’amalgama cultural que t’hi trobes. Molts llatinoamericans, alguns marroquins, xinesos, gambians i més puntualment indis i paquistanesos. De primer d’ESO fins a quart, i sovint barrejats. Depenent del seu origen s’hi estan un mínim de dues hores a la setmana fins a nou com a màxim, que són molt poques. És en aquest context que el català ens serveix com a llengua integradora, tot i que la majoria aprenen abans el castellà, simplement per la força de l’entorn. Pràcticament es poden considerar classes particulars perquè cada alumne té un ritme d’aprenentatge i unes necessitats diferents.
El que intento fomentar a l’aula sempre són dues coses bàsiques: que hi hagi un bon clima de treball a l’aula i el respecte absolut per totes les llengües i cultures del món. Puc constatar que el ritme d’aprenentatge és clarament exponencial al grau de coneixement d’altres llengües. Tinc alumnes que parlen i entenen més de cinc llengües, algunes amb una grafia totalment diferent de la nostra. I acostumen a tenir més disponibilitat i aprenen molt més de pressa que d’altres que són monolingües i que comparteixen la mateixa grafia i família lingüística que el català. També els serveix per veure, i és interessant com a professor comprovar-ho, que la seva llengua i cultura no són les úniques i que el món és ple de realitats diferents. No estaria gens malament que aquest aprenentatge es fes extensiu als alumnes que tenen molt clar que això només és casa seva.