Aniversari al balneari

Fa uns dies en vaig fer cinquanta-un i per celebrar-ho vaig marxar un cap de setmana a un balneari. L’afortunada persona acompanyant va ser el menor d’edat a càrrec (MEC) número 3. Els seus germans es van queixar, però, oh, quina pena, no podien venir perquè tenien tancada de monitors de l’esplai (Eloi Badia, regidor del districte de Gràcia, ara mateix encara no hi ha reunió programada amb l’Esplai Matinada...). I a veure, ells tampoc han mostrat mai un interès especial en els balnearis, cosa que sí que ha fet el MEC número 3.

Amb ell parlo de tractaments de fang, d’embolcalls corporals de xocolata, de jacuzzis i de massatges descontracturants. I per això, de tant en tant, ens empastifem la cara amb una mascareta de color negre, jaiem al meu llit immòbils, durant deu minuts, i després ens retirem la mascareta, que ha format una pel·lícula, com si fos un fresc romànic de la Vall de Boí a punt per ser traslladada al MNAC. Mira, ens agrada. I ens queda un cutis resplendent, envejable.

Al balneari ens vam concedir un massatge, un circuit d’aigües termals, una hora de lloguer de pista de pàdel -tot i que el que vam jugar no sé si era pàdel, tenis o un nou esport inventat-, un bon dinar al sol de tardor, una bona estona a la piscina exterior climatitzada. També vam anar a espiar l’altre balneari del poble i vam concloure que havíem triat bé. Vam donar-nos el gust d’anar hores i hores en barnús, i de descansar en una habitació ampla i de sostres alts. Vam gastar tots els pots de xampú, gels i cremes de regal. I ens vam fer selfies davant la porta de la suite on hi havia un cartell que hi deia “Suite”, tot i que nosaltres no dormíem a cap suite, ni falta que feia.

Ell, esclar, va gastar wifi a raig i em va enviar a fer-me un massatge suplementari perquè així, mentrestant, ell podia fer anar el mòbil sense sentir la meva mirada reprovatòria. I jo, sabeu què, vaig respondre com si fos l’Emma de Plats bruts : “Ah, vale ”.

Però el millor de tot, la cirereta del pastís del cap de setmana, va ser la sensació impagable d’estar fent el que feia tant de temps que volíem fer conjuntament. I això darrer, aquest “conjuntament”, ja us ho dic ara, va ser un dels regals més especials d’aniversari que vaig tenir. Li vaig preguntar si l’any que ve volia provar d’anar a un altre balneari, i ell, com que no té un pèl de ximple, va dir que sí. Ah, vale.