Els alumnes absents

BarcelonaEls darrers cursos m’he trobat amb diversos casos d’alumnes absents. Un alumne absent va més enllà del concepte d’absentista. Molts absentistes venen i falten a classe de manera intermitent, de vegades perquè tenen la salut fràgil i necessiten anar sovint al metge, d’altres perquè a casa no hi ha ningú a l’hora que s’haurien de llevar i de bon matí decideixen enganxar-se als llençols del llit. Un alumne absent és aquell que, en els pocs dies que ve a l’institut, no s’hi troba a gust. No té amics o el maltracten els companys, no connecta amb les classes ni amb els professors.

I un dia decideix que no hi vindrà més. I ho compleix. Construeix la seva closca de seguretat de la qual no voldrà sortir. I ni la família ni el tutor aconseguiran que canviï d’opinió. No vol anar a l’institut (o a l’escola, perquè aquests casos també els trobem a primària). I com que passen les setmanes s’activen tots els protocols. Serveis socials hi intervenen i miren si els pares són responsables, si el noi o noia està ben atès, si pateix problemes mentals o físics... Un calvari per a tothom.

La majoria d’absentistes no volen sortir de casa. Alguns ni de l’habitació. Solen tenir problemes d’addicció a les pantalles (quantes famílies estan patint per aquesta terrible epidèmia) i trastorns del son i l’alimentació. Des dels centres educatius, ho dic per experiència en els dos sentits, s’ofereixen facilitats perquè l’alumne es reincorpori (de fet, hi estan obligats). Adaptacions de l’horari, sobretot. Però el problema principal és el fet d'anar-hi, de retrobar els companys (que li preguntaran per què no vol anar-hi), de no sentir-se acollit ni a gust, com també l’angoixa que genera la demanda acadèmica.

Segones oportunitats

En tots els casos que he conegut, l’alumne no s’ha reincorporat ni ha normalitzat a curt termini la situació. I mira que intentem planificar pròrrogues. Després de festes... Però després de festes tampoc tornen perquè la desconnexió ja és molt llunyana, fins al punt que els companys de classe gairebé s’han oblidat del seu nom. L’escolarització domiciliària està pensada sobretot per a postoperatoris i malalties llargues, però no per a aquests casos. El millor que es pot fer és aturar el temps, sortir temporalment del calendari escolar, i treballar per al seu benestar al ritme que necessiti. Sovint la solució és un canvi de centre i intentar tornar a començar. Per sort, després de tant de patiment, puc explicar que hi ha segones oportunitats i alguns casos d’èxit.