Per als bons tancaments
Sovint ens agrada més encetar les coses que acabar-les. Acostumem a posar més interès en els inicis que en els finals. Un exemple ben clar d’això el trobem en les relacions amoroses: quan comencen hi solem posar els detalls, la delicadesa, les nostres millors cares… però sovint, quan acaben, tota aquella energia que tractava aquell inici com un regal preciós de la vida brilla per la seva absència, i no posem ni gaire atenció ni consciència a tancar bé les coses. I esclar, llavors queden mal tancades i se n’arrosseguen els dolors i les ferides durant anys i panys. O un altre exemple: els naixements i les morts.
Els inicis tenen aquell regust de novetat, d’adrenalina que es dispara, d’aprenentatges i de nous horitzons tan atractius. Els finals, en canvi, sovint costen de pair i com que ens generen sensacions desagradables que podem connectar a la pena, a la tristesa o a la nostàlgia, intentem esborrar-los tan ràpid com sigui possible… girar full i fer allò de “mirar endavant” buscant nous inicis que ens engresquin. Però de la qualitat dels tancaments també en depenen els nous inicis.
Estem a les portes del final de curs escolar i hi haurà molts finals. S’acaben etapes, s’acaben grups, alumnes i mestres marxen i canvien de centre, altres es jubilen, altres nens i nenes tanquen cicle, etc. i és un molt bon moment per parar, honorar tot el camí recorregut i celebrar-lo. És tan important fer-ho! Perquè en cada pas caminat hi ha hagut avenç i aprenentatge, canvi i transformació. Tot el que hem viscut aquest curs ens ha dut on som i a qui som ara i aquí.
Per això seria bonic que poséssim també consciència als finals, podent-nos omplir per reconèixer tot el que hem viscut durant el curs i fer balanç del que hem après, que de ben segur no seran poques coses. Honorar cada dificultat i obstacle, però també cada nou repte aconseguit. Perquè a dins nostre hi quedi la consciència que, malgrat que a estones no ens ho sembli, anem endavant, i creixem, i vivim, però que no sigui de puntetes.
Posem atenció als tancaments i parlem-ne. Que surtin les pors, l’enyor, la pena d’haver de dir adeu a un curs que s’acaba i a uns companys que potser deixem enrere, i que junts, a l’aula, puguem acompanyar-nos donant validesa al que sentim. Abracem-nos i després celebrem tot el que hem compartit i viscut. Que el tancament ens encomani VIDA i ens doni ales per, després, seguir endavant encarant el que sigui que hagi de venir.
És important acomiadar aquest curs amb consciència i sense por. I sí, potser no estem avesats a fer bons tancaments. No ens n’han ensenyat i per això el que toca és aprendre’n, perquè dels finals se’n pot aprendre tant o més que dels inicis. Feliç final de curs a tothom!
