Així mantinc l'autoritat a l'aula
Fa anys que a la feina intento no enfadar-me per res. Els primers anys, sobretot, quan vaig anar a parar a centres de màxima complexitat, reconec que em van treure de polleguera en moltes ocasions. Havia fet pràctiques en diferents cursets, però la realitat no té res a veure amb la teoria, sobretot perquè a les aules sempre et trobes situacions impensables, a vegades surrealistes. En aquells anys recordo una certa preocupació professional, no tant per explicar la matèria com per saber trobar el to adequat amb els meus alumnes. Si els alumnes són disciplinats i venen educats de casa és més fàcil, però, malauradament, no és així. Què podia fer, doncs, contra un perfil que qualifico irònicament d’antialumne, més aviat de menor amb nul·les ganes de col·laborar en la seva formació acadèmica? Enfadar-se era contraproduent i nefast per a la meva salut.
Mantenir la calma
Amb els anys, i encara que ja ho havia llegit i sentit, vaig aprendre que l’autoritat te la guanyes amb el caràcter, la fama i la mateixa presència. No perdre els nervis (i el control de la classe) per molt que n’hagi passat una de molt grossa és clau. Sobretot perquè, quan a l’institut, a vegades a fora al carrer, hi ha un conflicte entre alumnes, es genera el caos, amb crits i tensió que poden acabar amb violència física. És aquí on et pots jugar les ulleres. Si cal separar-ne dos que es fan mal, ho faig, i ho he fet, però si la figura del docent manté la calma té opcions de recuperar el control. A partir d’aquí, si cal, aturem la classe i en parlem en un altre espai on cadascú s’expliqui després d’anar al lavabo i rentar-se la cara. En realitat, si els escridasses, et poses al mateix nivell de tensió que els que es barallen. Això també serveix amb els pares.
Mantenir la calma no és fàcil. Tranquil·lament, aquests alumnes et poden haver insultat o fins i tot poden haver intentat agredir-te (si ho fessin amb mi no sé com reaccionaria), però si tu et mostres impertèrrit i fas veure que no t’afecta segurament has guanyat la partida. Això no vol dir que després els seus actes no tinguin el càstig que es mereixen, perquè és important que una falta de respecte o una baralla no poden quedar impunes.
Tristament, hi ha alumnes incorregibles. N’he vist cada any, i a partir de tercer d’ESO ja se’ls aparta de les classes ordinàries, perquè no és just que els altres no puguin aprendre amb un mínim de condicions. Aquests, justament, volen que perdis els papers i trepitgen amb un somriure totes les normes del centre. No hi ha res millor per contrarestar aquesta actitud que mantenir la calma i demostrar que l’única cosa que han aconseguit és una merescuda expulsió. A veure si així respecten la nostra feina i la dels seus companys. D’això se’n diu demostrar l’autoritat, però si ens la donen encara millor.