LA PITJOR MARE DEL MÓN

Tan sols un sostre

Potser el motiu va ser la visita d’aquella senyora de l’Ajuntament que em va venir a fer una enquesta sobre salut pública. Li vaig preguntar si li importava que li respongués les preguntes mentre fregia croquetes, i com que va dir que no li feia res la vaig fer passar. I allà, mentre procurava que les croquetes no es carbonitzessin, i que algun menor d’edat a càrrec (MEC) parés taula (van ser bons i ho van fer a la primera, i vam enganyar la senyora fent-li creure que som una família exemplar), em va passar la gana.

¿Té problemes per arribar a final de mes? No. N’ha tingut els últims anys? No. Té alguna malaltia greu? No. ¿Algú de casa té una malaltia greu? No. Si hagués de fer una despesa imprevista de 500 euros podria assumir-la? Sí. ¿Té problemes d’habitatge? No. Qui li ha receptat això que es pren? La Txell, la meva doctora, de la mútua, i també el Jaume, el meu naturòpata. Etc. I glups. Molts glups. Perquè aquell qüestionari revelava les dificultats que passa tanta i tanta gent. No sóc soca. Ja ho sé, que moltes persones passen tràngols i calamitats econòmiques. Però la bateria de preguntes, a les quals per a sort meva vaig poder respondre de forma positiva, em va fer sentir fastigosament afortunada.

Sí, devia ser aquell rau-rau que em va quedar el que em va impulsar a respondre al correu electrònic d’Arrels Fundació que demanava voluntaris per fer el cens de persones sense llar a Barcelona. Hi vaig anar per fer alguna cosa, ni que fos una nanoaportació de la mida d’un àcar. Arrels, la fundació que vetlla pel benestar de les persones sense llar de Barcelona, després del recompte que va fer fa unes setmanes juntament amb XAPSLL -que és la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar de la ciutat- ha volgut saber qui són i com viuen aquestes persones per aconseguir que es duguin a terme polítiques concretes. Ells sí que fan una feina constant, diària i imprescindible! Els voluntaris vam caminar per la ciutat, de nit, i vam parlar amb persones de carn i ossos que van respondre a les nostres preguntes amb molta més paciència de la que ningú es pot imaginar.

Amb noms i cognoms

Persones amb llaços familiars trencats, que han patit problemes de debò, no els que us explico en aquesta columna. D’acord, els meus també són de debò, que no me’ls invento, però parlo de problemes econòmics greus, o de salut, o socials. Cada persona amb qui es va parlar tenia, té, noms i cognoms i una història per explicar. I necessiten visibilitat. I un sostre. Un cop enllestida la feina vaig tornar a casa. Els tres MEC i el pare de les criatures dormien. No em va importar l’olor dels mitjons tòxics d’una certa habitació, ni el desordre de l’altra. No em va importar res. Em vaig ficar al llit i l’últim que recordo abans d’adormir-me és mirar el sostre.