Nou Minipop
Fa cinc anys que ho faig. Cinc vegades que just quan s’acaba el mes de maig i l’estiu se’m filtra per les finestres de casa em vénen unes ganes boges de parlar del Minipop. Llavors em començo a escalfar el cap sobre si ja n’he parlat prou. Una veu desagradable dins del cervell m’atabala dient-me que no queda bé, que la gent es pensarà que estic fent propaganda encoberta d’un festival del qual sóc part interessada. Però, curiosament, cada cop que això em passa acabo engegant a pastar fang aquesta veueta emprenyadora. La raó és ben simple. Aquest és un festival que impregna casa meva tots els dies de l’any.
L’endemà del dia que acaba una edició ja tinc al meu costat una dona tossuda i somiadora que comença a barallar-se amb tots els entrebancs per aconseguir fer-ne una altra. I al cap de pocs dies m’emprenya la migdiada posant-me damunt la falda un ordinador ple de proves per a la nova imatge, i dos sopars més tard em parla de tot de propostes per fer nous tallers creatius. I acabo donant la meva opinió sincera sobre idees esbojarrades per sorprendre el públic que trobo impossibles de realitzar amb les possibilitats que tenim. I uns mesos més tard truco a músics i els enredo per venir a Tarragona, tot i coincidir amb el Primavera Sound, i la majoria em diuen que sí i a casa sembla que ens ha tocat la loteria. I un altre dia ens quedem desinflats perquè les promeses institucionals de cada any es queden en res, com sempre, i ens agafen ganes de deixar-ho córrer. Massa feina i massa dedicació. I just quan estem així ens arriba una proposta increïble per fer dels espectadors uns minireporters gràfics i un espònsor inesperat ens fot un cop de mà financer. I toca celebrar-ho!
Aquí comprovem que això és un projecte comú en què la família són més de cent persones que fan l’impossible per tirar endavant un esdeveniment cultural ple de música, teatre, cinema, tallers i mil coses més. Que no discrimina ningú, tingui l’edat que tingui, i que aposta per les coses petites fetes de la manera més gran possible. I demà, com cada any, ens trobarem que una altra edició ha passat volant i que la feina d’un any s’ha concentrat en tres dies i quatre mil somriures. Què voleu, potser no ho hauria de fer però no me’n puc estar. M’encanta parlar del Minipop.
