Jove mata joves
El divendres 19 de maig participava en una jornada sobre 'Prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització'. Em va tocar parlar sobre educació, sobre els miracles que podia o no podia fer. També em vaig manifestar molt crític amb el nou Protocol de prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització als centres educatius, mirant d’explicar que un adolescent no pot ser tingut en compte només quan sembla compartir determinades idees radicals, quan, en canvi, abans no se li havia fet cas quan no podia enamorar-se de la companya de taula. Pocs dies després, la vida em fa passar de la teoria al drama real del Manchester Arena i he hagut d’escriure (El Diari de l’Educació) sobre què hem de fer a l’escola. Però avui segueixo tenint al cap una pregunta a la qual miro de trobar respostes: ¿per què un jove se sent feliç morint i matant altres joves?
No puc recórrer, de manera simple, ni als manuals de trastorns mentals ni a les teories criminològiques que he explicat molts anys. No em tranquil·litzen les raons de context. Intento estar dins el cap i el cor de qui està a punt de desaparèixer i fer desaparèixer. Miro de descobrir els processos mentals que l’han portat fins aquí. Si ha trobat el seu lloc al món en la destrucció, deu haver acumulat molts desassossecs a la vida. ¿Ha acumulat massa experiències de fora de joc? És possible que massa vida sense sentir-se d’enlloc hagi estat generadora de l’adscripció a una utopia (no-lloc) que reubica destruint. Si davant els seus ulls brilla atractivament el paradís, ¿no deu ser que la seva dosi de felicitat terrenal és escassa? Fins i tot és possible que mati per fer pagar les insatisfaccions rebudes i, també, perquè els altres arribin a la nova felicitat.
No oblido considerar que potser sent la buidor d’una vida de plaer consumista que l’atrau però que el fa sentir malament. Però el que més em desconcerta és pensar que potser tot és un problema de curtcircuits neuronals. Uns quants dogmes han bloquejat la capacitat de pensar, fan impossible el malestar del dubte. Tot és clar. Cada cosa és al seu lloc, només cal creure en Déu, acceptar la paraula dels que coneixen els seus designis, pensar que el sacrifici millorarà el món. I aquí penso en els drames que neixen quan una persona no pot posar en crisi els arguments del món que l’envolta.
