11/02/2017

Esbroncada al carrer

2 min
Esbroncada  Al carrer

Plou i topo amb ella, el cotxet que arrossega, el menor d’edat a càrrec (MEC) d’uns sis anys que du ancorat al mànec del cotxet, i el paraigua que sosté en un equilibri precari. Però sobretot topo amb les seves paraules, que m’atrapen, i no puc més que frenar el meu pas per seguir el seu discurs, esgotat i hipnòtic, un discurs en el qual em reconec. No pas tant ara, hi reconec el que jo havia estat, i em deixo portar per aquest viatge en el temps que no em costa ni un ral en sincrotrons ni efectes especials.

VERGONYA

El MEC en deu haver fet alguna de l’altura d’un campanar, i la progenitora no para de dir-li que és una vergonya, que sent vergonya, que tot plegat és vergonyós perquè aquesta vergonya ja l’ha passat abans i no té ganes de passar més vergonya perquè és vergonyós. Mentrestant, el MEC mira enllà, fent com qui sent ploure. Mai més ben dit. No es rebel·la, sap que no és el moment, sap que ara la seva progenitora és un guèiser d’impotència i que el més prudent és convertir-se en una estàtua del museu de cera d’un actor passat de moda.

No importa que l’escenari de l’esbroncada sigui el carrer. La necessitat de garlar i buidar el pap és imperiosa. Ho sé perquè l’he notat, perquè de vegades encara la noto. No soc capaç de jutjar-la, ni de retreure-li res. Els dies de pluja són diabòlics quan cal arrossegar cotxets, algun MEC de curta edat, paraigües i altres destorbs infernals com impermeables o plàstics per tapar els MEC que no saben sostenir paraigües. No puc jutjar-la perquè jo també he viscut tardes en les quals somies que les cinc de la tarda no siguin les cinc sinó les nou, amb els jocs, banys, sopars i anades a dormir ja fetes.

LA PLUJA QUE ESTOVA

O les deu... quan es deixi caure al sofà a plom, i el cervell i l’esperit s’aquietin i ella emeti el “caguntot” preceptiu perquè ara voldria tornar enrere i haver-se mossegat la llengua. Però no ho ha fet. Jo no ho feia. O no sempre. No era capaç d’una contenció nòrdica. O no sempre. Perquè allà asseguda, escarxofada, el cos mig enfonsat i els braços laxes per la derrota del dia, m’adonava del que havia passat. Era la pluja. La refotuda pluja que tot ho estova: les neurones, les baguets, les ganes de fer cas, la capacitat d’escoltar, els nervis infantils i els nervis adults... Una pluja que oxida la cremallera que duc instal·lada a la boca i que s’encalla en els moments que més necessito usar-la per barrar el pas a segons quines paraules. Per sort cada cop menys. Perquè aquesta és una situació molt lligada a la curta edat dels MEC i a l’esgotament suplementari que provoca una tarda de pluja.

La veig marxar enllà. No puc seguir-la més o em descobrirà, i mentalment li desitjo sort, a ella i als seus MEC, i espero que aviat s’aturi aquesta borrasca dels pebrots.

stats