LA PITJOR MARE DEL MÓN

Coses de la memòria

Són quarts d’una de la matinada i de sobte recordo que he d’enviar unes dades per a la declaració de la renda al gestor. ¿Quantes informacions dec tenir emmagatzemades als llimbs entre la consciència i la inconsciència? És tard, però no puc evitar fer la llista.

Repasso temes pendents dels menors d’edat a càrrec (MEC) per ordre cronològic. ¿He fet la paga i senyal dels campaments de la MEC número 1? Sí, i dels altres també. Respiro. Els campaments d’estiu són importantíssims! Per a ells... ehem, i sobretot per a mi. Metges? Amb la gran ja no hi ha res pendent. Amb una operació d’angines per any ja vaig servida. Llavors, ¿què em ronda pel cap? Caguntot! No li he pagat ni un ral al seu professor d’anglès! Jan, sorry... I tampoc sé si finalment es presentarà a l’examen del First Certificate que havíem quedat que faria al juny. L’altre dia li vaig insinuar que s’acostava la data i em va deixar anar un “En parlem en un altre moment”. I la frase ha quedat sepultada entre anades i vingudes, xerrades a escoles, recordatoris de tasques domèstiques que no caldria recordar, etc. Buf, demà en parlarem sí o sí.

Seguim fent llista

¿I el MEC número 2? Ai, ai, ai, que no li he demanat l’hora per fer-se la radiografia aquella. Ni per fer la visita mèdica posterior. Per no parlar d’aquell tema escolar. Glups. ¿I el MEC número 3 també el tinc tan abandonat? Juraria que no... si no fos que fa setmanes que no el burxo perquè faci pràctiques de teclejar amb l’ordinador (allò que abans anomenàvem mecanografia), tal com vam quedar amb la psicopedagoga, que si llegeix aquest article sabrà perdonar-me. Demà m’hi poso, demà m’hi poso segur.

També fa dies que no sé res d’aquell tema que tenim entre mans els meus germans i jo. I sóc tan despistada que no li he explicat a la meva mare que, per fi, m’he llançat a conduir cotxe. Bé, he començat. Mama, ara ja ho saps. I amb el pare de les criatures també em dec haver despistat. O no? Potser no, potser no. Faig un esforç per recordar res pendent i pam, apareix la dada: vam dir d’anar a celebrar junts que aquell ensurt de salut que va patir no havia estat més que una santa ximpleria i no hem decidit res, ni n’hem parlat. Ui, d’això segur que demà no me n’oblido. O sí, perquè a tot el que he llistat, també cal afegir-hi els milions de dades de la meva vida professional, dispersa, diversa, marejant. I servidora té tres MEC, parella, feina i un cervell de quaranta-sis anys.

El gran recurs

Sort en tinc del calendari de Google, dels avisos que em faig enviar per terra, mar i aire. I de l’insomni. Però per dormir, finalment, adopto una tècnica de relaxació que fa que m’imagini que no tinc res a recordar. Res pendent, però res de res. I, sincerament, no m’ho crec ni jo mateixa, i m’agafa un atac de riure. Després apunto tot el que he recopilat i finalment, no sé com, m’adormo. Ai, senyor!