15 anys perduts

Estic enfadat i trist. Fa quinze anys que soc professor de llengua i literatura catalana, i des del primer any, el 2006, ja em va sorprendre que el nivell de la llengua no era el que deien, i que allò de la immersió era més un mantra que una realitat. A molts professors, i no pas de llengua, no recordo haver-los sentit mai parlar en català, evidentment tampoc amb els alumnes. Ni tan sols la directora el parlava als claustres.

Com que era novell, no vaig ser conscient que moltes d’aquestes coses que veia no complien amb la llei. Es feien els ulls grossos, sobretot en instituts plens d’immigració on el català no era ni la segona llengua. Els cursos van anar passant i al principi, com pertoca al destí dels interins, vaig anar canviant d’instituts, fet que va ser molt enriquidor per veure món i maneres diferents de treballar. En aquella època ja semblava que el futur i la revolució era treballar per projectes i amb portàtils, i amb les competències bàsiques, que ja les volien posar de moda. Molts van vendre motos d’innovacions espectaculars.

En tot plegat, mai es va parlar de potenciar el català, almenys que jo recordi. Vaig adonar-me que de professors que no parlaven català n’hi havia a tot arreu, i els meus alumnes sempre em preguntaven si jo també parlava català amb els meus fills, com si fes una mala jugada a les pobres criatures. He aprovat un munt d’alumnes perquè indirectament el sistema m’empenyia a fer-ho. “No seràs tu qui els negaràs el graduat”. I molts aprovaven l’examen de recuperació amb un quatre i s’enduien a casa un nivell C sense haver dit en veu alta més de dues frases en català. Almenys l’entenien més que l’anglès, pensava, encara que això tampoc em consolava.

M’he sentit culpable moltes vegades, amb l’excusa del ja s’ho trobaran. Però, com molts companys d’assignatura, sabíem que pagaríem un preu molt alt a curt termini per totes aquestes generacions que en els darrers quinze anys han girat l’esquena al català, famílies incloses. He escrit prop de tres-cents articles en aquest diari, des de l’inici, i en molts he mostrat la meva preocupació per la nostra llengua. No tenia dades, però no em calien per saber que anàvem pel pedregar. Si alguna cosa he constatat en tots aquests anys és que als docents no se’ns pregunta mai res. Els de dalt sempre viuen molt confiats que tot anirà bé. Doncs au, ara tots a córrer.