19/12/2020

3.650 dies imperfectes

Ara fa deu anys l’Eva en tenia onze, el Pol nou i el Nil cinc. Ah, i jo quaranta-un. Només de llegir-ho m’agafa una barreja d’atac de riure i vertigen. Casa nostra era una bogeria. Per sort una trucada feta uns mesos abans em va salvar la vida. Sí, és la història que he explicat mil vegades, però em sembla de justícia tornar a fer-ho avui. L’Eva Piquer em va proposar escriure un blog al portal Criatures.cat, que dirigia juntament amb el Carles Capdevila. I us ben juro que no m’ho invento ni m’ho faig venir bé quan dic que al sentir la seva proposta a mi em va sortir de l’ànima respondre-li: “¿Però com vols que expliqui com faig de mare si soc la pitjor mare del món?” A l’Eva la idea li va semblar bona i em va encoratjar a fer-ho amb l’humor amb què escric els meus llibres de literatura infantil i juvenil.

L’Eva tenia raó: explicaria que no havia aconseguit allò que m’havia proposat. I que aquell fracàs era una gran fortuna perquè perseguia una quimera malaltissa: ser una mare perfecta.

En aquell moment em vaig prometre riure’m de mi mateixa. Riure molt. Moltíssim. A raig. I vaig prendre unes quantes decisions. Crearia un personatge: la pitjor mare del món, que soc jo, tot i que no ho explico tot de mi. I que duria unes ulleres de 3D perquè els lectors s’adonessin que era una peça literària humorística. Unes ulleres que convertiria en el símbol que expliqués que veia la vida a través del sentit de l’humor. Després vaig decidir protegir l’Eva, el Pol i el Nil sota els acrònims MEC números 1, 2 i 3, els menors d’edat a càrrec (ara ja majors pel que fa a l’Eva i el Pol). Al Joanfran també el vaig voler preservar referint-me a ell amb el nom del pare de les criatures. I jo, en lloc de mare, vaig passar a ser progenitora. Eren opcions humorístiques, també, perquè vaig utilitzar els tecnicismes com a recurs humorístic.

Cargando
No hay anuncios

El blog va durar fins al juliol de l’any 2011, quan em vaig incorporar al Criatures amb aquest article que no he deixat d’escriure des de llavors, amb molt bona companyia i amb la complicitat de l’Aure Farran, que coordina aquest suplement amb mà magistral.

La vida ha canviat. Els MEC han crescut. Jo m’he divorciat. Continuo sentint-me una mare nefasta, però amb alegria (i més entre aquestes pàgines!). I insisteixo a cridar ben fort que la perfecció mata i l’humor salva vides. Llarga vida al Criatures!