A. BOIX

Marxem d’acampada

Si alguna vegada heu anat al cau ho sabreu: les acampades són un mitjà excel·lent per estar en contacte amb la natura, però també per conèixer el país, viure en comunitat i compartir moments amb altres nens. La periodista Elisenda Rovira els reuneix tots en un sol text, ‘Orgull xirucaire’

Marxem d’acampada Zoom

S’acosten les vacances de Setmana Santa. Molts nens i adolescents les aprofitaran per descansar, per passar uns dies al seu poble o per fer una escapada amb els pares a una altra ciutat. D’altres, per agafar botes i motxilla i llançar-se a la muntanya. Ho faran amb els seus companys d’esplai o cau, nanos amb qui han passat caps de setmana de tallers i jocs i que, com ells, esperen amb ganes poder sortir d’acampada. Serà un petit avanç d’allò que els espera a l’estiu, quan l’aventura, en comptes de dos o tres dies, durarà d’una a dues setmanes i quan, a més de cançons i jocs, compartiran nits a l’aire lliure, àpats i, sobretot, caminades. Per a alguns serà el primer contacte amb la natura i amb una manera de viure que els allunya de modes i pantalles. Per a d’altres, una destinació per afegir a la seva llista d’acampades i, esclar, una oportunitat de passar més temps amb els seus amics de l’ànima. I és que, si hi ha alguna cosa que uneix, és la muntanya.

Durant els dies que passen fora han de muntar tendes, cavar rases, rentar plats, ajudar a preparar àpats i, si el temps acompanya i la durada de l’excursió ho permet, fer bivac i rentar la roba. S’animen quan les butllofes i el cansament no els deixen caminar, es tranquil·litzen quan la nit arriba i els sorolls i pors apunten, es banyen al riu i, sí, també riuen, fan bromes, canten i es disfressen. Ho explica la periodista Elisenda Rovira. Ho fa de viva veu, però també al seu llibre 'Orgull xirucaire' (Columna), un text que repassa amb molt d’humor i una mica de nostàlgia els estius a la muntanya i que relata, a partir de la seva experiència com a responsable de comunicació de l’Associació de Minyons i Escoltes de Catalunya i dels seus anys al cau, la idiosincràsia de l’autèntic xirucaire. Perquè, malgrat que han canviat moltes coses des que l’escoltisme va irrompre a Catalunya, l’essència d’aquest moviment es manté.

Els campaments continuen sent una oportunitat de fer país i descobrir-lo

Els mocadors, motxilles i cançons continuen sent distintius dels grups escoltistes, els campaments continuen sent una oportunitat de fer país i descobrir-lo i, esclar, els monitors es continuen caracteritzant per la seva joventut i pel seu amor a la natura i a les causes solidàries. “L’essència continua sent la mateixa. Com que és un moviment liderat per joves, sempre evoluciona i s’adapta als temps que viuen. Però l’essència de connectar amb la natura, de desconnexió, de comunitat... Tot això continua existint”, comenta Rovira.

VALORS I DIVERSIÓ

Una altra cosa que el temps i les noves tecnologies no han canviat són els valors que aporten a la canalla. I és que, malgrat que en tot moment hi ha supervisió i ajuda dels monitors o caps, els nens i adolescents aprenen a ser autònoms, responsables, solidaris i, molt important, a pensar críticament. Com explica Rovira, tenen bons models a seguir. “Els monitors són un referent fantàstic. No són els pares, ni els mestres, però tampoc són amics. Són com una mena de cosí gran. Un model positiu: li agrada la muntanya, li agrada la canalla i dedica el temps lliure a això. Quan els nens són adolescents pot ser molt inspirador perquè poden arribar a ser referents de vida”, comenta Rovira, que, a més de tranquil·litzar aquells pares que veuen en l’edat dels monitors un impediment, els anima a recuperar un valor en desús: la confiança en els seus fills i en uns joves que s’han format per fer-se càrrec dels més petits i per reaccionar amb rapidesa en situacions d’emergència.