El pare que et va matricular

A misses dites

No se ben bé com va començar la seva dèria però us ben asseguro que no va ser de bon principi. Encara recordo les enrabiades que agafàvem el curs passat quan ens avisava, tot just llevar-se del llit, que havia de portar a classe les fitxes de llengua castellana fetes. “Ara ens ho dius?”, contestava jo amb tota la indignació que pot tenir un pare mort de son. “Hauries de ser més responsable!”, li etzibava entre badall i badall. Les primeres vegades ens les empescàvem per fer-ho tot a corre-cuita. El resultat era sempre una fitxa feta de qualsevol manera amb lletra gairebé impossible d’entendre i signada amb una taca de cereals sucats de llet d’arròs força sospitosa. Quan la cosa es va repetir, la seva mare va decidir amb molt bon criteri que se n’anés a escola sense els deures fets i passés la vergonya de ser un irresponsable.

La qüestió és que aquest any la cosa s’ha girat com un mitjó. El nen, d’un dia per l’altre, s’ha transformat en un prodigi de puntualitat. Imagineu-vos si ha canviat que la majoria de dies quan arriba a casa ja té els deures fets. Al principi em pensava que era una de les seves tretes, però quan m’ensenyava el quadern me n’adonava que, efectivament, ja ho tenia tot fet. Es veu que aprofita l’hora del pati del menjador, aquesta que és més llarga que un dia sense pa, per anar a una aula i enllestir tots els deures que li han encolomat. “És que jo, papa, quan arribo a casa necessito tenir temps per fer de nen”, em va contestar quan li vaig preguntar a què es devia aquest canvi tan sobtat. Mare meva! Qualsevol li qüestionava un raonament tan lúcid. “Molt bé, fill meu, trobo que la teva manera de fer és molt encertada. Tant de bo la mantinguis tota la vida”, li vaig contestar, tot orgullós.

Ahir a la nit, mentre estava escrivint al menjador, vaig aixecar els ulls i me’l vaig trobar palplantat davant meu. “Fill meu, què fas despert a aquestes hores?” “És que tinc molta set, papa. I tu, què fas despert tan tard?”, em va preguntar encuriosit. Podria haver-li dit una mentida, però no vaig gosar. Li vaig dir que estava escrivint l’article per al diari ARA i que no em podia esperar a demà perquè l’havia d’entregar aquella mateixa nit si volia que sortís. “D’acord, papa, no triguis massa que demà tindràs son. Ah!, i no et sàpiga greu, però crec que hauries de ser una mica més responsable, que ja tens una edat”.