"Ets millor pare que el Simpson?"

Gregorio Luri és pedagog, filòsof i pare del Guillem i l'Alba, de 33 i 30 anys. Viu al Masnou. Col·laborador del 'Criatures', publica 'Val més educar' (Ed. 62) / 'Mejor educados' (Ariel), on combat la professionalització de la paternitat per defensar una educació més basada en el sentit comú

Fa quinze anys, quan els meus fills eren adolescents, no hauria pogut escriure aquest llibre. Llavors em sentia perdut. Tenia una sensació que potser et semblarà exagerada, i era que no hi havia situació prou dolenta que no empitjorés quan intentava parlar amb el meu fill. No poder parlar és terrible. És molt dur veure que sovint acabes a crits, que la família s'està desfent, que el teu fill s'ha transformat en un estrany.

Carai, quin record més fosc.

Sí, però avui, quan ens trobem, ens ho passem bé revivint tota aquella època i riem de la quantitat de vegades que vam ficar la pota, jo el primer. Per tant, si ara som capaços de riure plegats vol dir que alguna cosa sí que la vam fer bé llavors.

Com explicaries què és l'adolescència?

La teoria sempre és molt fàcil. És una època en què el nen necessita desmuntar totes les relacions per construir-ne de noves. És com reformar una casa mentre hi continues vivint. El nen sap que les relacions que manté no li serveixen però tampoc no sap quines vol perquè els canvis d'humor són constants. Un adolescent coneix molt bé tot el que molesta especialment els seus pares. A més, passa una altra cosa, i és que els pares, per naturalesa, som porucs, i justament quan tenim més por és quan cal rebaixar el control patern.

I, davant d'això, què s'hi pot fer?

El que caracteritza un adolescent és que té més energia que seny per controlar-la, per tant, els pares han de fer just el contrari, tenir més seny. El pare d'un adolescent ha de ser un referent de seny, però seria molt cínic si et digués que això és fàcil de fer.

Potser tenim massa teories a l'hora d'educar.

No només en tenim moltes, sinó que són teories oposades. Això fa que molts pares se sentin culpables tant del que fan com del que no fan. El meu pare, quan feia una cosa, la feia i ja està. Ara no, ara sempre estem dubtant, per això crec que els nostres fills sovint ens veuen actuar de manera neuròtica. Hi ha un excés de neurosi, per això defenso tant que cal introduir una mica d'ironia. No pot ser aquesta hiperresponsabilitat que vivim. I per això en el pròleg del llibre reivindico els Simpson.

M'ha agradat llegir-ho.

Jo, quan faig alguna conferència, proposo un test molt senzill. Demano a la gent que m'escolta si es consideren millor o pitjor pares que Homer Simpson. Tothom riu molt, però resulta que els Simpson tenen grans qualitats. Una de les principals és la capacitat de recomençar cada capítol sense retrets. Els Simpson seran tot el que tu vulguis, però quan l'estima mútua està en joc, sempre es preserva. I és que el que caracteritza una família és aquesta estimació incondicional. A la societat t'estimaran pel que saps fer, però en la teva família t'estimaran només pel fet de ser tu. Vista així, la família és una autèntica ganga psicològica.

M'encanta això que expliques.

Pel sol fet de ser fill, cosa que no és cap mèrit, hi ha dues persones que t'estimen incondicionalment. I si aquesta estimació hi és, acabava aflorant fins i tot en els pitjors moments de l'adolescència. Mira, un dia el meu fill em va dir una cosa que em va agradar molt. Estàvem dinant i em va dir que a tal noia els seus pares se l'estimaven tan poc que li deixaven fer tot el que volia.

Quin pes et treu això de sobre, oi?

Els fills entenen que la teva insistència a posar-los límits no és l'expressió de cap sadisme, sinó d'una estimació. El fill voldria que l'estimació fos d'una altra manera, però, en definitiva, és estimació. I això acaba salvant la relació de pares i fills. Quan aquest amor incondicional hi és, tota la resta es perdona.