¿I si l'altre progenitor ho fa millor?

Després d'un cap de setmana que no han estat amb mi, pregunto als nens què han fet, on han anat, quins amics han vist. Si els nens em responen amb gran alegria, puc arribar a sospitar que s'ho han passat millor que quan estan amb mi. Sí, segur que s'han divertit molt. Amb mi mai no es diverteixen tant. Ara me n'adono: els caps de setmana amb mi són un avorriment! Pobres nens! I ben mirat, no és només això. És que a mi els nens no em tenen tanta confiança, ni compartim tantes intimitats. No m'expliquen les seves penes, els seus amors preadolescents, els seus dubtes. Ostres! Decididament, els nens s'estimen més estar amb la seva mare que amb mi. He fracassat.

Per sort, aquest no sóc jo. Va, una mica sí. Però en general, quan em faig aquesta mena de preguntes procuro passar-les de llarg. Això sí: conec uns quants separats, i separades, que tenen aquesta paranoia. Segur que les causes són molt complexes. N'hi deu haver que tenen sentiments de culpa i es castiguen d'aquesta manera. N'hi deu haver que projecten així la seva inseguretat de pares solitaris.

Relacions particulars

Sigui com sigui, la idea que un ho fa més bé que l'altre és absurda, i ja n'he parlat en algun altre article. Si es tractés d'això faríem el que proposava Plató: lliuraríem els nens a la República i prohibiríem que els pares s'ocupessin de l'educació dels seus fills.

Entre les parelles que viuen juntes hi ha diferències i preferències en les relacions entre pares i fills. No és igual la relació del pare amb el nen que amb la nena. Anar a comprar roba o anar a fer uns xuts amb la pilota són activitats que no acostumen a ser neutrals respecte al pare o la mare. Hi ha totes les variants que vulgueu, però sempre hi ha diferències, i s'assumeixen perfectament. En canvi, els pares separats de vegades s'entesten a fer tots els papers de l'auca, com si durant el nostre torn tots dos haguéssim de fer de pare i de mare a la vegada. I d'aquí les comparacions absurdes, i la sensació que les coses no són iguals en una i altra casa. Només faltaria! L'un fa molt bé les trenes i l'altre està més pendent dels deures. L'un fa un estofat excel·lent i l'altre entén millor les trifulgues amb les companyes de classe. I, amb comptades excepcions, ningú ho fa gaire millor que l'altre. En aquest terreny les comparacions són fatals. En parlaré dissabte que ve.