La internacionalització del teatre infantil català

Dues girafes i el seu cadell passejant pel mig de la ciutat. Ben a prop, un grup de músics els segueixen compassant els seus moviments sota l’atònita mirada dels vianants. Aquesta és la suggeridora proposta que la companyia catalana Xirriquiteula ha portat a terme els últims mesos en diversos indrets del món conjugant el teatre infantil i de carrer. L’actor Daniel Carreras explica com va sorgir la idea de fer aquest espectacle: “Buscàvem propostes per presentar per a la Cavalcada de Reis de Barcelona i ens va semblar que aquests personatges podrien encaixar per la simpatia que desperten i perquè amb la seva alçada són idonis per actuar al carrer i davant de molta gent”.

Tot i que quan van acabar, després de més de tres hores, es van adonar que era una bestiesa que no repetirien perquè estaven morts, les seves girafes no han deixat de voltar món. El surrealisme captiva els espectadors, sorpresos per la tècnica dels artistes, que busquen descobrir una nova manera de veure i viure la ciutat en un espectacle d’alçada i sense paraules adreçat no només a la canalla. Com remarca l’actor, l’objectiu de l’espectacle és que “per un instant l’espai quotidià -el carrer, la plaça, el passeig- esdevingui una cosa diferent, sorprenent el públic i trencant l’ordre lògic de les coses”. En aquest sentit, Carreras revela que la posada en escena és tan real que “tothom triga a reconèixer que no són autèntiques girafes”, i destaca la complicitat dels infants: “Tenen la saviesa d’entrar en el joc i fer comèdia amb nosaltres”.

Un espectacle que a casa nostra adapta diferents formats com a part de cercaviles populars o rues, perquè “a Catalunya no hi ha tants festivals de teatre de carrer on fer-lo tal com està dissenyat”.

Aquest és el motiu que els ha dut a fer les maletes: “Abans de la crisi ja voltàvem arreu del món, i això costa de creure amb tot el que està passant en alguns llocs on ens han contractat. Però no fa gaire vam actuar en ciutats com Damasc, Beirut, Jerusalem, Tel Aviv, Trípoli i Cap Verd. La crisi ens obliga a no deixar de fer mai les maletes”.

Trencant fronteres

Amb un estil propi marcat per una acurada plàstica i la constant recerca en els continguts, Xirriquiteula ha recollit innombrables èxits amb els quals van trencant fronteres, tant geogràfiques com artístiques. Fruit d’aquesta internacionalització, la companyia va tancar la gira de Girafes a l’octubre a l’Iran en el marc de l’International Theater Festival for Children & Youth que se celebra a la localitat de Hamedan. El director del festival, Payam Dehcordi, justifica la contractació del grup perquè l’objectiu de la programació és acostar diferents tècniques teatrals, basades en la investigació i la innovació de les arts escèniques, per crear un corrent propi de teatre familiar iranià.

Xirriquiteula ha sabut nodrir-se de l’herència del teatre de carrer català de l’inici de la democràcia i de la llarga tradició de teatre infantil de casa nostra. L’experiència d’actuar en un país culturalment tan llunyà com l’Iran no podria haver sigut més profitosa. El músic Camilo Vernazza ho explica: “Ha sigut un èxit, els ha encantat, han quedat fascinats, van ser molt atents en tot moment i tenien molt d’interès a conèixer el nostre treball i també que veiéssim el que feien les seves companyies”. El que més els ha sorprès, com anota Vernazza, ha sigut “la reacció del públic, sorpresos i ruboritzats en alguns casos i que vivien l’espectacle a través de la càmera de fotos”. Les diferències culturals a l’hora d’actuar per diferents continents no han suposat cap obstacle: “Estem molt contents d’haver pogut anar de Singapur fins a Cartagena de Indias, de Seül a Copenhaguen, de Keochang a París. Les girafes són extraordinàries perquè desperten en tothom bon rotllo i molta simpatia, i no hem hagut de canviar la nostra manera d’actuar en funció d’on érem”, afirma Carreras.

D’anècdotes, a cabassos. A la Xina els van avisar que passar en xanques per damunt dels nens portava mala sort i van haver d’anar amb cura per evitar-ho. Tampoc obliden moments meravellosos que ja formen part del seu bagatge humà. Una de les situacions més especials la van viure a Veneçuela. Després d’un parell d’hores volant en una avioneta atrotinada van arribar a un poble no gaire gran on l’espectacle va ser l’esdeveniment de l’any. “Al final de l’actuació ens va venir a veure un mestre amb els seus alumnes que havien vingut des d’un poblet perdut a les muntanyes. Tot emocionat i amb llàgrimes als ulls ens va donar les gràcies mil vegades perquè allà mai veien espectacles així”, exposa l’actor. I afirma: “A tots ens va colpir molt aquella expressió d’agraïment i vam estar més contents que mai de poder fer aquesta feina”.

Els enginyosos espectacles d’aquesta companyia, que ja compta amb més de 25 anys de trajectòria fent teatre de sala i de carrer, potencien la internacionalització de les arts escèniques catalanes.