Criatures  /  Infància 19/05/2018

La violència en els jocs. On és el límit?

El binomi jocs violents-infants violents no té cap fonament científic, però certs videojocs poden crear una violència indirecta i irritabilitat

Paloma Arenós
6 min
LA VIOLÈNCIA EN ELS JOCS.  ON ÉS EL LÍMIT?

Pel fet de jugar habitualment a indis i cowboys, amb pistoles d’aigua o a un joc d’estratègia militar, ¿un infant es pot tornar violent? Els adolescents que l’any 2000 s’endinsaven en el videojoc 'Final Fantasy VIII' i tenien el seu protagonista, Squall, com un referent ¿tenien probabilitats d’agafar una catana i matar la seva família com va fer José Rabadán, que hi jugava constantment? Els joves d’avui en dia que entren a plens pulmons en l’illa del videojoc 'Fortnite' -on l’objectiu és matar tothom i guanya qui sobreviu-¿seran persones agressives només pel fet de jugar-hi?

“No, no i no”, insisteixen els experts consultats. “Si parlem de nens i joves sans, normalitzats, sense patologies psicològiques, amb una bona xarxa de relacions socials, que no viuen en una família desestructurada, queda clar que saben diferenciar la realitat (la vida) de la ficció (el joc de rol, el videojoc...). I no per jugar a un joc bèl·lic o un videojoc agressiu seran violents. Perquè això passi han d’intervenir-hi molts factors i que l’infant estigui envoltat d’un entorn molt violent”, raona Sergi Banús, psicòleg del gabinet Psicodiagnosis.cat de Tarragona.

“Ara bé -matisa-, jo defenso que hi ha d’haver un control parental, sobretot en els videojocs considerats violents. Els pares han d’informar-se bé i saber a quins jocs juguen els fills: quina és l’edat mínima per jugar-hi, el temps d’exposició al joc i pactar sempre l’estona de joc”, aconsella. Banús assegura que “hi ha alguns videojocs que estan dissenyats per enganxar-los i tenir els nens segrestats durant una hora o més de la seva vida”. “Hi estan tan ficats que no existeix res més que aconseguir poder, una arma, ser el millor del grup...; un premi, en definitiva”, detalla. “I aquí és quan comencen els perills, ja que ens trobem nens desconnectats de la vida quotidiana, del que passa fora del joc, i això pot derivar en violència indirecta”, afirma.

Oriol Ripoll: “No demonitzem el joc bèl·lic”

Oriol Ripoll és especialista i autor de jocs. Té clar que el fet de jugar a jocs tradicionals bèl·lics no condiciona els infants ni els fa més violents. “No demonitzem el joc bèl·lic”, reclama. “No hi ha cap evidència que ho vinculi. De fet, jugar a jocs violents o de contacte físic sol ser reflex d’una altra cosa i no la causa. ¿Potser és que la criatura veu massa referents violents a la televisió o al cinema? ¿O que necessita més moviment perquè passa moltes hores sense moure’s? Al final, el joc mostra coses que passen per dins, no en són les causes”, diu. “Abans de demonitzar el joc bèl·lic potser hauríem de pensar sobre quins són els referents que porten els infants a jugar d’aquesta manera”. Ripoll pensa que els límits a l’hora d’educar els fills en una cultura no violenta es troben “en els nostres valors”. “Si no volem que juguin amb pistoles pel que significa, hem de parlar-ho i oferir alternatives. El problema sol ser més estètic que real i, per tant, podem aprofitar-ho com una bona oportunitat per parlar-ne. Ara, com a pares hem de respectar el Pegi (indicador d’edat) dels videojocs i ens estalviarem molts problemes”.

Banús aporta un cas molt clarificador viscut a la seva consulta: “Un nen de 14 anys estava jugant a' Overwatch' al vespre, a casa seva. Arriba l’hora de sopar i el seu pare li diu que vagi acabant. El nen segueix jugant. Hi ha una segona advertència. El nen no en fa cas, està immers en el joc. El pare fa la tercera advertència i com que no rep resposta apaga l’ADSL. El fill s’emprenya molt -perquè ha perdut els punts i tota la feina feta al joc-, s’aixeca i pega a son pare”. “L’adolescent, totalment absent de la realitat, agredeix el pare perquè el considera responsable que ell hagi perdut en el joc, que el sistema l’hagi desqualificat, que els companys amb qui juga pensin que no és bo, que rebi pressió de l’equip... Per això cal posar límits previs, pactar horaris i conèixer el grau d’addicció del joc”, recomana Banús.

UNA CONTROVÈRSIA DE FA 20 ANYS

Des del començament de la difusió dels videojocs, la preocupació de pares i educadors s’ha orientat cap als suposats problemes que el seu ús pugui provocar en la infància i l’adolescència. Fa una vintena d’anys que hi ha molta controvèrsia en la matèria i diferents corrents de pensament, però, ara com ara, no hi ha cap estudi científic que conclogui amb dades que jugar a jocs bèl·lics o a videojocs agressius faci infants i joves agressius. Ara bé, com en tot, cal entrar en els matisos.

Els estudis sobre l’impacte dels videojocs coincideixen a reconèixer el temps que s’hi dedica com un dels aspectes responsables de les conseqüències negatives. Mentre hi juguen, els adolescents se sotmeten a una gran tensió psíquica i física. D’acord amb el temps, el tipus de joc i les característiques personals, es genera estrès, irritació i alteració. També es conclou que, malgrat que alguns jocs poden ser font d’entreteniment per passar el temps lliure i incideixen positivament en un desenvolupament adequat dels processos cognitius, d’altres poden generar conductes nocives i abusar-ne pot crear addiccions.

UN FENOMEN MUNDIAL

Fa unes setmanes, Miquel Àngel Torrico, psicopedagog expert en noves tendències educatives i professor de la UOC i la UB, feia una xerrada sobre un dels videojocs més populars a tot el món, 'Fortnite', a pares de 4t... de primària! I per què de 4t, on els alumnes tenen 9 i 10 anys, si el joc està indicat a partir de 12 anys?, preguntem. “Doncs perquè ja hi estan jugant a aquestes edats i els pares, desconeixedors del disseny i el contingut del joc, ho permeten i després no saben com gestionar-ho”, lamenta. “Primer s’ha de saber que és un joc de la família 'Battle Royale'; és a dir, inspirat en una pel·lícula japonesa en què uns joves van a una illa i s’han de matar tots perquè només en quedi un. Per tant, competeixes per sobreviure -pots fer equips o jugar en solitari, però és un tots contra tots-. És un joc multiplataforma, hi pots accedir des del mòbil, la tauleta, la consola, etc. No te n’escapes: és gratuït i està molt ben fet, és molt realista i s’ha convertit en un fenomen mundial”, descriu. “Fins ara, no hi ha estudis concloents que vinculin el binomi joc violent / nen violent. És cert que quan juguen i estan immersos en el joc estan més agressius, s’insulten amb altres jugadors, hi ha més tensió... Però és la mateixa agressivitat que si un adult és fan del Barça i va a una final Barça-Madrid, on, evidentment, cridarà, xiularà, insultarà l’àrbitre i els jugadors de l’equip contrari... És una catarsi col·lectiva. En el videojoc actuem igual, fins i tot, per a molts serveix per descarregar adrenalina”, diu.

“Ara bé -aclareix-, això no vol dir que com a pares ens relaxem. Al contrari, la majoria som d’unes generacions analògiques i els fills són nadius digitals. Per tant, ens hem de formar i informar, interessar-nos pel tema i mirar d’acompanyar-los; crear espais de diàleg en què es tracti com i quan jugarà el nen o adolescent. Sincerament, veig més perill en l’exposició constant dels joves a les xarxes socials, sense control, o a la violència explícita que hi ha arreu”, reconeix. La seva fórmula: “Tot passa per una bona regulació de l’educació emocional familiar; perquè el nen conegui els límits i els pares exerceixin l’autoritat, però això s’ha de treballar cada dia. Els pares estem pensant i dissenyant el futur dels fills, però els estem prohibint el present”, conclou.

Els beneficis dels videojocs, fins i tot els violents

Oriol Ripoll, expert en jocs, argumenta que els videojocs aporten molts beneficis educatius, fins i tot els considerats violents. “Per a mi són grans descarregadors de tensió. A més, treballen la rapidesa en la resposta, el treball en equip (si són d’aquest estil), l’orientació espacial i tot allò que veiem que el joc posa en marxa”. Ara bé, “quan són molt violents, crec que hem de decidir si moralment tot el que aporten ens compensa tot el que proposen”. “I la resposta pot ser diferent a casa que a fora. Per exemple, a casa hi poden jugar un temps determinat però al centre escolar o de lleure els proposarem altres alternatives”. Ripoll proposa reflexionar “des de la lògica interna dels jocs”. “Pensem en els jocs motors que coneixem. La gran majoria són d’oposició. Què aporten? Per què tenim tan pocs jocs cooperatius?”, es pregunta. Ripoll reconeix que personalment li fa “nosa” la violència, però entén “que als joves els agradin els shooters -jocs de trets-”. “Si hem treballat bé els conceptes de pau, respecte i gestió dels conflictes, no tindrem cap problema amb un joc on hi hagi trets”, conclou l’especialista en jocs.

stats