¿Els valors a l’esport infantil són reals o un mite?

L’equip de futbol sala de categoria cadet (entre 14 i 16 anys) del Club Platense Vilanova només ha guanyat un partit en tota la temporada. I un altre el van empatar. En total, han aconseguit quatre punts. Són els penúltims de la seva categoria federada, i no hi ha hagut mai cap partit en què s’hagin lamentat ni queixat. Ni ells ni l’entrenador, Marcel Català, ni el coordinador del club, Àlex Soteras. Per què? “Perquè quan vam crear el club i els equips ho vam fer amb la idea que fos d’aquesta manera, perquè volíem que tothom jugués tots els partits, que ningú no es quedés a la banqueta, perquè el vam crear amb la idea real que l’esport sigui educatiu”, explica Àlex Soteras, que coneix el món del futbol sala en altres categories federades perquè ell n’ha sigut jugador.

Ara bé, diguem-ho sense embuts. És evident que als jugadors, que formen un equip mixt amb dues noies i tretze nens, els agradaria guanyar. “Hem jugat contra el líder de la nostra categoria, i vam perdre per 12 gols a 2, però tots en vam sortir contents; jo, el primer”, explica l’entrenador, Marcel Català. I va ser així perquè tots els jugadors s’hi van esforçar, perquè van posar en pràctica el que havien parlat i provat als entrenaments i, sobretot, perquè “entre ells són molt amics”. I aquesta idea, el Marcel la reforça, perquè quan en un club es juga amb la idea de passar-ho bé, d’aprendre’n i gaudir-ne, els llaços d’amistat poden ser més forts.

I cal posar-hi ara el context. No és que els joves de 14 i 15 anys del Club Platense Vilanova siguin criatures d’un altre món, que accepten perdre sempre i que s’entrenen i competeixen per passar-ho bé, sinó que des de petits ja han crescut amb aquests valors. “La meitat de l’equip prové del club Margatània, una entitat esportiva de futbol escolar de Vilanova i la Geltrú que sempre es va destacar pels valors amb què educava els petits jugadors”. De fet, el coordinador i l’entrenador citen alhora un vídeo que la productora El Cangrejo els va dedicar quan eren molt petits, que porta per nom L'equip petit, en què les criatures explicaven que perdien tots els partits, sempre, i que alhora eren tan i tan feliços.

El curtmetratge es va rodar el 2011 i va ser dirigit per Roger Gómez i Dani Resines. “Nosaltres hem seguit la mateixa filosofia, perquè la compartim, perquè és la nostra, de manera que la meitat d’aquest equip de 14 i 15 anys ja la coneixia, i els nous que han entrat l’han seguit perquè des del primer dia els diem que l’objectiu no és guanyar sinó aprendre, i això malgrat que siguem un club federat”, insisteix Soteras, que subratlla la idea que “el procés d’aprenentatge d’una criatura i d’un adolescent sempre està per sobre del resultat d’un partit”.

Entrenador i coordinador expliquen el que ells consideren un valor: tothom juga. “Sabem per experiència viscuda, i pel que hem vist en altres clubs d’altres categories, que hi ha criatures i adolescents que passen partits sencers a la banqueta, sense jugar, o fins i tot temporades senceres”, diuen. No juguen els dies de partit perquè els entrenadors consideren que, si ho fessin, el resultat final se’n ressentiria, que seria dolent. “Nosaltres no admetem aquesta idea, perquè si no deixem que tothom apliqui als partits el que han après als entrenaments, mai no progressaran”, comenten. De fet, els dies de partit és quan es posen a prova els jugadors de veritat; si no sortissin, si es quedessin asseguts mirant com ho fan els altres, “llavors és quan creiem que no hi hauria aprenentatge”, diu Marcel Català, l’entrenador.

Cal voluntat d'educar

Per la seva banda, el psicòleg esportiu Oriol Mercadé afirma rotundament que l’esport per definició no és mai educatiu si no hi ha una voluntat explícita que ho sigui. “Ho sostinc i afegeixo que a mesura que es va augmentant la categoria i més interessos econòmics hi ha pel mig, encara és més difícil trobar-hi cap valor”, diu. 

Mercadé, que és psicòleg de la Federació Catalana de Pàdel, assenyala que, curiosament, “a la societat s’ha posat molt de moda parlar de valors, però és difícil trobar-ne als equips tret que, com deia, hi hagi la voluntat clara i decidida que n’hi hagi”. Si no, es produeix l'efecte contrari. “És una realitat que cal que reconeguem”, perquè, quan passa, els jugadors que no són bons no juguen als partits i, si ho fan, els companys no els passen la pilota perquè pensen que llavors perdran. “I si hi ha aquesta inèrcia als entrenaments i als partits, també passarà a l’afició, és a dir, entre les famílies dels jugadors”, alerta el psicòleg.

Finalment, Mercadé recorda els resultats dels estudis fets per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que demostren que un alt percentatge de jugadors que deixen els equips ho fan per la pressió dels clubs i de les famílies, i perquè era massa competitiu, o bé perquè els entrenadors no els deixaven jugar. “Per contra, en les preguntes que feien als enquestats sobre per què havien començat a jugar, les respostes eren per passar-ho bé, per treure’s nervis o per practicar un esport d’equip”. És a dir, d’entrada havien començat per una voluntat intrínseca, personal, però ho deixaven per factors que provocaven que la voluntat inicial hagués desaparegut.