La timidesa es pot superar

Els pares s’ocupen -i a vegades també es preocupen- de les habilitats socials dels fills: si es relacionen amb facilitat amb altres nens, si hi juguen sense problemes o si tenen dificultats.

El Ricardo i la Marta es reconeixen com a tímids, tot i que ella diu que amb els anys ha millorat molt i ha acabat aconseguint que la timidesa no la limiti. Els seus fills són ben diferents entre ells. El David té 9 anys i sap que és tímid, i el seu germà Adrià (6), que no ho és gens, l’ajuda inconscientment a apropar-se a gent que d’una altra manera no s’animaria a conèixer.

La psicòloga Rosa Zayas, terapeuta familiar del servei d’orientació i teràpia familiar Interpersonal, assegura: “La timidesa es pot superar, perquè no és una característica de la personalitat, sinó una inhabilitat que es pot superar. Per tant, no hauríem de dir que algú «és tímid» sinó que «té timidesa»”. La timidesa suposa una falta d’habilitats socials, ja que els nens tímids no saben com fer front a situacions noves o els costa iniciar una conversa perquè tenen por i/o vergonya. “Són criatures que volen tenir amics, però els costa establir contacte amb els altres. Tenint en compte que hi ha diferents nivells i matisos, l’important és acabar trobant un equilibri entre el cost i el benefici. És possible que tinguem trets característics de la timidesa però que no hàgim de canviar-los si no resulten incòmodes”, proposa la psicòloga.

La mare del David creu que per a ell seria més fàcil relacionar-se si no fos tan tímid, perquè en el seu entorn habitual, que coneix i domina, s’hi sent a gust, però quan encara fa poc que és en un ambient nou li costa. “De fet, les activitats extraescolars les ha fet sense els companys de classe perquè s’esforci i s’obri més. Fins ara l’experiència ha anat bé, la vergonya dura uns dies i després passa”, apunta el Ricardo.

PROBLEMES ESCOLARS

Mireia Vilaseca, psicòloga infanto-juvenil, directora del Centre Mireia Vilaseca, especialitzat en assessorament emocional a famílies, recomana que primer es descarti que no hi ha situacions vitals angoixants o altres patologies associades a la timidesa de les quals caldria fer un bon diagnòstic diferencial. Els pares haurien d’observar si als fills els angoixa excessivament la interacció social, i valorar si els nens eviten noves relacions, i si necessiten processar mentalment de manera molt lenta, i vivint-ho amb por, qualsevol possibilitat de reaccionar davant l’entorn. En aquests casos és recomanable anar a un especialista per saber si la timidesa forma part de la pròpia personalitat i es pot ajudar el nen a millorar la seva autoestima i capacitats de vinculació, o bé si es tracta d’algú que podria desenvolupar fòbia social o trastorns evitatius d’inici a la infància o l’adolescència.

BONES OPORTUNITATS

El curs passat els pares del David estaven inquiets per saber com s’adaptaria el seu fill als canvis que suposava barrejar alumnes de dues classes per crear nous grups. Els va sorprendre, perquè s’hi va integrar bastant bé: “Potser hi està fins i tot millor que amb el grup anterior. Es van trencar rols establerts i el canvi no li va costar gaire”, explica la Marta.

A l’escola el seu punt feble és l’escriptura, i després de fer proves els han dit que és més una qüestió emocional que cognitiva. Està demostrat que la timidesa pot ocasionar deficiències en el desenvolupament acadèmic, però cal recordar que abandonar la timidesa és un aprenentatge que s’assoleix a mesura que s’aprenen les habilitats socials que ens permeten connectar amb l’altre i gestionar les emocions per comunicar-nos de manera efectiva.

Ajudem els fills

L’Anna i el Pep són els pares de l’Oriol (3 anys) i la Laura (5 anys). L’Anna explica que viuen amb naturalitat la timidesa de la Laura: “És part de la seva personalitat i no li suposa un problema. Crec que és molt petita i anirà canviant a mesura que vagi creixent. De fet, ara trenca el gel amb més facilitat que fa un parell d’anys”. La mare reconeix que li crida l’atenció que a vegades a la nena li costi relacionar-se amb gent que no coneix. “Intentem exposar-la a situacions en què s’hagi de relacionar amb altra gent i sobretot que vegi que nosaltres entaulem converses amb naturalitat, tampoc cal explicar-li res. I el que l’ajuda molt és que l’Oriol sigui extravertit. Ell li aplana el camí, funciona molt bé com a referent”.

La psicòloga Zayas recomana que no forcem les criatures perquè juguin o parlin amb altres nens. Tot i que a nosaltres ens sembli senzill, és possible que se’ls demani massa si a ells els costa fer-ho. Sobretot proposa que si el que fem, per més bona intenció que tingui, no funciona, deixem de fer-ho, perquè llavors la nostra actitud es converteix en part del problema.

A vegades la Laura s’avança al que li proposarà la seva mare i li diu: “Això no m’ho facis explicar”. I és que l’Anna explica que de tant en tant la incita a superar la timidesa, cosa que fa que la nena es refugiï en el pare perquè amb ell se sent més segura. El Pep afegeix que ell amb els anys ha adquirit més habilitats socials però que sovint es reconeix en el que li passa a la Laura: “A l’últim dinar familiar amb uns cosins llunyans els petits jugaven com si res i ella anava per lliure. Vaig explicar-li que de petit a vegades em passava el mateix, que em feia vergonya parlar i jugar amb nens que coneixia poc, però que quan m’hi atrevia em sentia molt millor. Després d’una bona estona va venir a dir-me tota orgullosa que estava jugant amb els cosins”. La psicòloga Zayas destaca la importància de no menystenir el que senten els fills i de reforçar-los positivament cada cop que facin un pas endavant.

COM ÉS LA TIMIDESA?

És possible que els que es reconeixen com a tímids tinguin totes o alguna d’aquestes característiques personals:

Baixa autoestima

Li sembla que el que té l’altre és més atractiu i per això no comparteix res amb ell.

Vergonya

Suposa un fre per actuar i expressar-se.

Autocrítica i rigidesa amb un mateix

Tanta autocrítica fa que s’inhibeixi i tingui por d’exposar-se.

Barreres físiques

De vegades la timidesa és pròpia d’adolescents, que tendeixen a posar-se una careta perquè no s’apropin a ells. Utilitzen el llenguatge no verbal com una protecció i amb la seva actitud intenten repel·lir els possibles interlocutors.

RECORDS D'INFANTESA

L’escriptora i periodista Llucia Ramis recorda que quan era petita tenia tanta timidesa que, a ella i als seus germans, els pares els premiaven amb punts quan pujaven a l’ascensor i eren capaços de saludar els veïns: “Dir hola era un punt i respondre a preguntes, dos. El que aconseguíem era bescanviar punts per premis com un Super Humor de Mortadel·lo i Filemó”, explica la Llucia.

Des de llavors tot el que fa ho viu com una prova, un acte de superació de la timidesa. Reconeix que si no fos per aquest combat constant seria incapaç de fer la seva feina. “No podria fer ràdio ni televisió, ni participar en taules rodones o fer preguntes en públic. És una mena de tot o res, i em costa tant fer-ho que a vegades tinc la sensació que em passo de rosca, parlant i rient molt, però em surt de manera natural”.

Llucia Ramis considera que a partir d’una certa edat ser tímid acaba suposant ser groller, i que s’han de respectar les convencions socials existents. Però a hores d’ara encara li costa entendre que algú no sigui tímid. Amb esforç ha desterrat la nena que amb prou feines parlava a l’escola, i és capaç de parlar, aparentment com si res, davant d’un públic nombrós.

EL COMPORTAMENT DELS PARES. L'ACTITUD ÉS DETERMINANT

L’actitud dels pares pel que fa a la timidesa dels fills pot ajudar els nens a superar les seves limitacions. És important crear situacions perquè de manera natural i sense forçar-los els exposem a situacions en què hagin de superar la timidesa. Les recomanacions perquè els pares sumin en positiu són les següents:

Reforcem-los positivament

Cada cop que s’atreveixin a superar les seves barreres cal reforçar-los positivament. Posem el focus en l’esforç i no en els errors. Si veuen que confies en ells acabaran aconseguint-ho.

Relació de confiança i bona comunicació

La confiança entre pares i fills permet que la canalla puguin expressar els seus temors. Això els redueix l’ansietat i afavoreix que els pares suggereixin alternatives.

Empatia

Intentem comprendre què els passa. Si els resulta complicat expressar-ho, posem-hi nosaltres les paraules per ajudar-los a explicar el que senten.

No ens enfadem

Acceptem com és el nostre fill sense etiquetar-lo i recordem que la timidesa pot superar-se.

No evitem situacions incòmodes ni sobreprotegim les criatures

No és bo inhibir-los de situacions noves perquè la timidesa es retroalimenta.

No menystinguem el que senten

Recordem que les emocions són bones i que és bo tenir por sempre que no els invalidi. Fer un pas endavant malgrat la por és important.

Ajudem-los a relacionar-se

Propiciem trobades amb altres famílies amb nens i/o convidem amics a casa. Al principi l’adult es pot fer càrrec dels preliminars socials però després els nens hauran d’interactuar entre ells.

Animem-los a practicar esport en equip i activitats expressives

Els ajuda a relacionar-se amb companys d’edats similars i a compartir habilitats. Activitats com el teatre, la dansa o parlar en públic, sempre que no s’imposi, poden ser útils per desenvolupar habilitats comunicatives.