Sorra, pedres o cautxú: què hauria de tenir un parc infantil?

BarcelonaQuan el fill de la Clara Pons-Mesman tenia 2 anys, va coincidir que començava un procés de transformació dels parcs de la ciutat on vivien: "Van posar cautxú a la majoria dels parcs. Vaig adonar-me que aquell terra no li permetia jugar amb la sorra, ni observar les formigues, ja no gaudia amb l’experimentació perquè no era possible, i va perdre aquella connexió que havia tingut amb els elements naturals que fins llavors trobava als parcs", explica Pons-Mesman del seu fill. A partir d’aquí va informar-se i va adonar-se que hi havia pocs referents de divulgació del joc en la natura. Aquest és el punt de partida del seu projecte Tierra en las manos, que fomenta el joc lliure i a l’aire lliure.

El poder del risc

Imma Marín, presidenta de l’Institut del Joc, explica que els darrers anys hi ha hagut una tendència a fer parcs molt protectors per eliminar els possibles riscos. Alhora ha sorgit un corrent que reivindica els parcs més naturals: “Aquesta mena de retorn als orígens segurament s’explica perquè la fantasia del risc zero no existeix”. Entén que hi ha d’haver sentit comú per evitar riscos innecessaris, però el joc dels infants ha de tenir un mínim de risc —pujant, enfilant-se, atrapant, corrent, amagant-se, etc.– Aquest risc controlat és important per al joc dels infants. “Sovint a un tobogan hi ha més mainada pujant per la part del davant que per les escales”, diu. Això s’explica perquè tenen un joc exploratiu, de reptes, de superar-se, i les instal·lacions haurien de permetre que tot això passi amb un nivell de risc controlat. Perquè això sigui possible les famílies haurien de controlar les seves pors, angoixes i neguits, per evitar que aquesta angoixa es traspassi als infants.

Les expertes coincideixen: calen espais de joc més arriscats. “Hem fet parcs infantils tan segurs que si algú cau no passa res, i així és impossible percebre el perill”, comenta Cristina Gutiérrez, educadora emocional i directora de La Granja Escola de Palautordera. A la pràctica, els patis i parcs que semblen tan segurs són insegurs a mitjà termini, no permeten que les criatures percebin els riscos i perden oportunitats d’aprenentatge. “És important entendre que protegint les criatures més del compte, en realitat les desprotegim”, assegura Gutiérrez. Argumenta que sobreprotegir és educar en la por i la desconfiança. Per contra, el criteri que hauria de prevaldre és fer-los autònoms i forts, entrenar-los per ser capaços de superar els obstacles que es vagin trobant. “Si ni tan sols els adults creiem que podran fer-ho, ells tampoc ho creuran”, apunta. Quan es respecten els seus processos d’aprenentatge se’ls permet aprendre a conèixer el seu cos, les seves possibilitats, se senten més segurs i ells mateixos es van posant petits nous reptes.

Llibertat d'espais i normes

“El joc és una actitud, perquè és acció, moviment, decisió, autonomia, independència i risc, però el que l’àmbit familiar i l'escolar solen oferir als infants són activitats lúdiques”, assegura Katia Hueso, biòloga, mare i autora de diversos llibres que posen en valor el joc en contacte amb la natura. Hueso creu que s’hauria d’exercir la llibertat d’espais, materials, normes i entorns. Això no implica que les criatures facin el que els doni la gana sinó que la seva llibertat de tria acabi on comença la dels altres. Ho planteja com un exercici d’aprendre on són els nostres límits i els dels altres, “i només es pot aprendre quan s’exerceix el joc des de la llibertat, respectant els límits que ens posa la vida, aprenent a viure amb el nostre entorn”, diu.

Quan es tracta de jugar, Hueso proposa obrir la porta i sortir de casa. Suggereix planificar el temps que s’estarà fora, si cal dur menjar i beguda, conèixer la previsió meteorològica, i poca cosa més. “Planificar el mínim i deixar que la canalla dirigeixin les activitats, què volen fer, el tipus de joc que prefereixen i l’espai. Si ho forcem és quan no els ve de gust”, diu Hueso. Posa en valor el poder de deixar-los explorar i que connectin amb l’espai. És partidària de repetir llocs, perquè es converteixin en llocs de referència, que connectin a un nivell més profund amb l’espai i tot el que els ofereix. Convida les famílies a deixar que els fills siguin autònoms de forma gradual, així van adquirint eines per gestionar i resoldre els desafiaments que es vagin trobant.

Hueso assegura que és imprescindible entendre que el joc és una eina d’aprenentatge, de benestar i salut. Si el pati o el parc estan plens d’estructures rígides es constreny les criatures. Per això s’haurien de crear espais versàtils, diversos, emocionants, amb una mica de risc, aventura i misteri: “Creem espais amb ambients diferents, que puguin tenir-hi cabuda jocs diferents: més tranquils, en moviment, enfilar-se per estructures si no hi ha arbres, de lectura, dibuix, conversa o exploració”. A més de generar els espais, se’ls ha de donar prou temps per explorar-los i gaudir-los.

Espais de joc ideals

Pons-Mesman, especialista en joc lliure en espais exteriors i autora de ¡Sal a jugar! (Larousse, 2021), afirma que el joc a l’aire lliure és el més beneficiós per al desenvolupament físic, intel·lectual i emocional. Defensa que els espais dels parcs i patis siguin els més naturals possibles, perquè té molts beneficis tant físicament com cognitivament i emocionalment. El contacte amb el verd redueix els nivells de cortisol, els infants estan menys estressats; jugant en contacte amb la terra segreguen serotonina, que afavoreix una millor predisposició a la concentració i l’aprenentatge. Als espais més naturals els infants es mouen més i de formes més variades, a diferència dels parcs més estructurats, on les criatures acaben avorrint-se i passen a buscar nous racons que els permetin més diversitat. Recomana que el paviment també sigui el més natural possible —pedreta, sorra o herba—, que dona més joc. Es pot transvasar sorra, fer sorra fina o menjar per a animals amb fulles, comprovar el soroll de les pedres quan cauen, escriure a terra i observar insectes.

A més, estar en contacte amb la natura és una manera de sensibilitzar i prendre consciència del medi ambient, i resulta més fàcil respectar-lo i estimar-lo. Quan s’interactua i es juga amb objectes que no estan tan estructurats es generen més oportunitats d’aprenentatge. Falta que els adults hi confiïn i creguin que es poden entretenir: els infants es distreuen amb la seva creativitat, no cal dir-los que juguin. Amb menys de 8 anys, si tenen pedres, sorra o branques ja juguen, fan pastetes, dibuixos, construccions o camins per a les formigues. Amb aquestes experiències treballen la psicomotricitat fina i gruixuda, la creativitat, la capacitat lògica, la percepció i els sentits. Si són més grans i comencen a queixar-se dient que s’avorreixen, els adults hauran de convidar-los a experimentar el que poden fer amb aquells elements. Per tant, val la pena aprofitar el joc com a mecanisme que permet als infants conèixer les seves capacitats, actuar en conseqüència i assolir nous reptes.

Quatre llibres que fomenten el contacte amb la natura

• ¡Sal a jugar!: Guía de actividades y juegos al aire libre, de Clara Pons-Mesman (Larousse, 2024)
• Moverse en libertad, d’Emmi Pikler (Narcea, 2021)
• Los últimos niños en el bosque, de Richard Luov (Capitan Swing, 2020)
• Jugar al aire libre, de Katia Hueso (Plataforma actual, 2019)