Què és la disfèmia?

El llenguatge oral és el principal mitjà de comunicació amb la resta de persones. És un engranatge fluid de paraules que es connecten formant un missatge. Sovint, els interlocutors cometen errors de parla espontanis que ocorren en temps real i que fan que allò que es volia expressar difereixi d’alguna manera de la idea plantejada o bé s’interromp la fluïdesa del discurs.

Quan una persona presenta nombroses dificultats en la fluïdesa de la parla podríem estar davant un trastorn de la parla. El més comú és la disfèmia, més coneguda com tartamudesa o quequeig. La disfèmia és un trastorn de la fluïdesa de la parla que es caracteritza per una expressió verbal amb interrupcions en el ritme d’una manera més o menys brusca (Gallardo i Gallego, 1995). Són moltes les teories sobre la causa de la disfèmia (neurològiques, psicogenètiques, lingüístiques, psicològiques), tot i que sembla

Símptomes i diagnòstic

Símptomes i diagnòstic

La disfèmia es caracteritza per l’aparició de disfluències involuntàries que interrompen el ritme de la parla. Els símptomes són: repeticions de sons, síl·labes o paraules; prolongacions de sons; paraules fragmentades; paraules inacabades; bloqueig total de la parla i de la veu, i interjeccions.

Per poder diagnosticar una disfèmia en la infància, l’infant ha de ser major de 5 anys, ja que fins a aquest moment les disfluències es consideren pròpies del desenvolupament i l’explosió del llenguatge (disfèmia evolutiva o transitòria). L’aparició dels símptomes sempre ha d’anar acompanyada d’un grau de tensió muscular i el principal senyal d’alarma són les disfluències intraparaula. A més, per poder confirmar el diagnòstic en la infantesa i l’adolescència, la disfèmia ha d’afectar en els àmbits acadèmic i social.

Manifestacions

Manifestacions

La disfèmia es manifesta en tres àrees: lingüística, fisiològica i comportamental.

Les manifestacions lingüístiques fan referència a la conducta verbal i algunes són l’ús de mots crossa per donar-se temps per expressar-se, un llenguatge redundant amb alteracions sintàctiques i un discurs poc coherent amb abús de reformulacions.

Les manifestacions fisiològiques estan relacionades amb la respiració, la fonació i l’articulació, i les més rellevants són les dificultats en la gestió de l’aire a l’hora de parlar (coordinació fonorespitaòria), una excessiva tensió muscular que provoca l’aparició de moviments associats i una alteració del ritme final, que és més accelerat. A més, pot aparèixer una descoordinació entre els moviments articulatoris i l’inici de la fonació.

Les manifestacions comportamentals més freqüents són el mutisme i la inhibició temporal, la por de parlar i reaccions d’angoixa i ansietat, conductes d’evitació de la mirada amb l’interlocutor i un autoconcepte negatiu.

Totes aquestes manifestacions augmentaran o disminuiran en funció de la situació. Qualsevol situació comunicativa en què hi hagi més pressió, com parlar en públic o amb algú desconegut, pot fer que el quequeig s’incrementi.

Intervenció

Intervenció

El professional que s’encarrega de la intervenció en la disfèmia és el logopeda. La intervenció de manera precoç és molt important, ja que la majoria de casos de disfèmia apareixen al voltant dels quatre anys. La intervenció precoç garanteix un alt èxit terapèutic.

El pla d’actuació de la disfèmia en infants sempre ha de tenir en compte una intervenció indirecta sobre l’ambient i una intervenció directa sobre la parla de l’infant. L’objectiu de la intervenció indirecta és disminuir els factors de risc, orientar la família sobre el problema i proporcionar estratègies per millorar la fluïdesa de la parla. Pel que fa als objectius de la intervenció directa, són: controlar la tonicitat dels músculs, controlar la respiració, millorar la coordinació fonorespitaòria i controlar el ritme de la parla.

Si no es treballen aquests aspectes, les dificultats de la parla afectaran aquests infants de manera directa en l’estat d’ànim i la imatge de si mateixos.

Pautes per a les famílies

• Fomentar un clima de comunicació agradable dedicant uns minuts al dia per parlar de manera relaxada.
• No corregir l’infant constantment quan s’equivoqui.
• Donar-li tot el temps que necessiti per parlar i expressar-se.
• Reforçar-lo positivament quan parli amb fluïdesa.
• En el moment del quequeig, s’ha de ser pacient i mai interrompre ni acabar la frase per ell.
• Recordar-li que és millor que parli a poc a poc i estructuri bé allò que vol dir.
• Donar un model adequat: parlar amb una bona dicció, de manera calmada i amb les pauses pertinents.

Caterina Alomar és logopeda de Creix