Què ens diuen els dibuixos dels nens?

De seguida que aprenen a agafar un llapis i a fer-lo anar comencen a omplir de ratlles més i més fulls en blanc, llibretes senceres. I, d’un temps ençà, dibuixen també sobre les pantalles tàctils dels mòbils i les tauletes. Les seves obres d’art són, al principi de tot, només gargots, guixots matussers encara, però a poc a poc -ben sovint amb l’ajuda dels pares- es van sofisticant: mostren el papa, la mama, els avis, oncles, germans o cosins si en tenen, ells mateixos; el gos o el gat de casa; la casa mateix; un cargol... Els éssers estimats, els llocs coneguts, el que els agrada o els amoïna. Els personatges i els objectes guanyen en realisme, en minuciositat, en missatge. Què hi ha rere els dibuixos infantils? Què expressen? Què caram miren de dir-nos, als grans? Ens hi fixem prou?

La primera pregunta seria: per què dibuixa la quitxalla? Respon la pedagoga Marta Fabregat Oró, especialitzada en pedagogia terapèutica, mestra d’educació especial i vocal de la junta de govern a Tarragona del Col·legi de Pedagogs de Catalunya (Copec): “Els dibuixos dels infants, entre altres funcions, els ajuden en el seu benestar emocional, els desangoixen, els ajuden a expressar-se, a reconèixer-se i a valorar-se, i afavoreixen la seva creativitat i imaginació”.

De retruc, als adults l’esbós d’un menut ens proporciona molta informació. Si sabem escoltar-lo, si ens hi aturem i hi parem atenció, ens parlarà. I què ens dirà? “Els dibuixos ens diuen com és l’infant, el caràcter, les necessitats, les mancances, les aspiracions, les emocions, els sentiments latents, la manera de percebre i d’afrontar els reptes del dia a dia, el tarannà, la personalitat, les potencialitats, etc.” Reflecteixen un instant concret en la vida d’un infant: què li passa, què pensa, què fa, què vol.

MOLTA INFORMACIÓ

Fabregat afirma que el dibuix d’un infant “permet conèixer què sent; saber com es troba emocionalment; adonar-nos del seu nivell evolutiu, escolar i de desenvolupament global; percebre les seves aspiracions, i adonar-nos de si té cobertes les necessitats”. I afegeix que, en aquest mateix croquis, també hi podrem “veure com es mostra al món que l’envolta, esbrinar-ne pors, inquietuds i curiositats, reconèixer-ne el tarannà”, captar “el moment en què es troba a escala emocional, afectiva, intel·lectual, social i personal”, comprendre “com interacciona amb l’adult i els iguals”, i “entendre com s’hi mostra”. El traçat ens pot ajudar, fins i tot, a “descobrir el maltractament verbal, psicològic i físic que pugui patir”, o bé ens pot revelar que pateix abusos sexuals, si per desgràcia és el cas.

El lloc del paper on dibuixa és clau

“Els infants que tendeixen a dibuixar a la part esquerra del full denoten vincle amb el passat”, escriu Marta Fabregat al llibre sobre el tema del qual és autora, i afegeix: “Generalment són infants amb tendència a ocultar, regressius”. El fet que dibuixin a la banda dreta del paper, en canvi, “denota el futur”. El sol a l’esquerra del dibuix, per cert, s’associa a la mare, i, si el fan a la dreta, al pare. Omplir la part de dalt de la pàgina implica “èxit, idees, aspiracions, voluntat d’aconseguir el que es proposen amb esforç; també fantasia”. Si el nen concentra els traços a la part central de la pàgina, “sap autoafirmar-se, centrar-se”, i està segur d’ell mateix. En canvi, un dibuix a la part de baix pot voler dir, segons Fabregat, “que l’infant té les necessitats bàsiques insatisfetes, que li costa adaptar-se a l’entorn”, és a dir, que sent “inseguretat”. Segons la pedagoga, un altre senyal d’alerta és la combinació dels colors taronja i blau, o negre i blau; això, diu, “pot ser, a vegades, indici de depressió anímica”.

Al pròleg del llibre 'Com comprendre els nens a través dels seus dibuixos', autoeditat per l’experta el 2016, la mestra i inspectora d’Educació Rosa Maria Codines posa exemples pràctics de què volen dir els dibuixos dels nens: “Podem constatar l’agressivitat i la desobediència amb traços molt marcats, allargats i ascendents; l’ansietat i la por amb un grafisme reduït i les cares poc expressives; la motivació per l’aprenentatge i l’escola, quan els dibuixos estan ben proporcionats i les cares són expressives”.

“La inseguretat -continua Codines-, el nen la dibuixa amb un traç irregular, i la impulsivitat amb un dibuix desorganitzat, amb objectes inconnexos o irreals i pocs detalls. L’autoestima, amb una bona organització de l’espai i dibuixant al centre del paper, i l’autocontrol, amb un dibuix simètric, amb traços ondulats i formes ben proporcionades”. Però aclareix que “es tracta d’observacions que no constitueixen correlacions rotundes, sinó que la seva finalitat és del tot orientativa” per a les famílies i els professionals.

UN TEMPS DE DIVERSIÓ

Dibuixen, esclar, perquè els agrada, perquè s’ho passen bé creant un univers a mida, tal com el veuen, tal com el viuen, tal com el voldrien. Fan dibuixos “perquè els encanta -a la majoria d’infants- i perquè, així, alliberen tensió, s’expressen i es comuniquen amb els seus mons intern i extern”, assegura Marta Fabregat. S’hi manifesten tal com són: “Evidentment que és una forma d’expressió bàsica i fonamental, que implica plaer i fomenta el seu bon desenvolupament creatiu, personal i comunicatiu”, rebla. I, a més, perfeccionen l’estil, que evoluciona: “Els afavoreix practicar i millorar el traç, la combinació de colors, l’orientació, la distribució al paper, etc.”

Els treballs gràfics de la canalla, doncs, evolucionen -passen per fases-, i en reflecteixen, doncs, el grau de maduració intel·lectual i emocional. “Comencen pel gargot, ratlles verticals, horitzontals, rodones, fins que van interioritzant la figura humana i altres formes de diversos elements”, explica Fabregat. Però la complexitat de la seva tècnica no només dependrà de l’edat, sinó també del talent: “Evidentment -apunta-, com més desenvolupada tinguin la creativitat i la potencialitat, més detallistes es mostraran en les seves creacions artístiques i en el seu acoloriment”. Sense passar-se de la ratlla.

PETITS TRESORS

“Vull dibuixar! Vull pintar!” En el moment més insospitat ho demanen, ho exigeixen i tot. Ho necessiten. Se’n moren de ganes. Els encanta. “És un procés natural i espontani que cal valorar i potenciar”, sosté la pedagoga. I, un cop acabat, el dibuix esdevé un tresor que els agrada exhibir. “Ho fan amb il·lusió, empenta i ganes de reconeixement dels altres; ho fan com una expressió pròpia, íntima, per deixar la seva petjada i és, per a ells, un regal que no té preu”, revela. Han fet un dibuix a casa o a l’escola, hi han dedicat temps i esforç, i el llueixen: l’ensenyen, l’exposen, el desen, l’ofereixen. “Té”. L’han fet, potser, per a l’àvia, per a la cosina, per al tió.

També valoren molt, moltíssim, que els acompanyem i, si convé -si ho volen-, que els assistim en el procés creatiu: que hi siguem, que hi participem. “Dibuixa’m això, dibuixa’m allò”. Fer plegats un sol dibuix o que cadascú faci la feina d’escriptori que hagi de fer -però, això sí, juntets, al costat i alhora-és una experiència fascinant. Però és tan important que compartim aquests moments? “En certs moments quan ens ho demanen sí, igual que llegir amb ells si ens ho demanen: podem fer-ho plegats o sent-hi presents i dibuixant cadascú la seva creació”.

Sense haver d’enllaçar punts preexistents ni d’acolorir àrees delimitades per algú altre -tasques que tenen altres utilitats-, el dibuix lliure desferma la imaginació de les criatures i els brinda l’oportunitat d’entendre’s, d’expressar-se, d’inventar i d’inventar-se. “Cada manera de dibuixar té la seva funció. Penso -conclou Fabregat- que el dibuix espontani ajuda moltíssim l’infant en la seva evolució i desenvolupament”. Dibuixem?

Recomanacions pràctiques

La pedagoga Marta Fabregat Oró, especialitzada en pedagogia terapèutica, mestra d’educació especial i també vocal de la junta de govern a Tarragona del Col·legi de Pedagogs de Catalunya (Copec), dona als pares lectors del Criatures tot un seguit de consells bàsics relacionats amb el dibuix dels infants. Tenir-los en compte en tot moment us ajudarà a assegurar i reforçar el poder transformador d’un exercici aparentment tan simple. Agafeu llapis i paper, però no dibuixeu: apunteu.

• Ubicació. “Respectem el lloc on vulguin dibuixar”.
• Material. “Facilitem-los eines perquè dibuixin (papers, colors, llapis, goma...)”.
• Reconeixement. “Lloem les seves produccions, perquè milloren el seu autoconcepte, la seva autoestima i la seva seguretat”.
• Motivació. “Animem-los a dibuixar perquè els ajudarà a avançar en la seva maduresa”.
• Exposició. “Mostrem les seves produccions: encara que siguin ratlles de colors, també són expressió”.