Preparats, llestos i... en guàrdia!

Dijous a la tarda a l’Institut Llor, de Sant Boi del Llobregat, davant del Complex Esportiu Municipal Pau Gasol i del Camp Municipal de Futbol Dani Jarque. Una zona en què es respira amor per l’esport, i amb uns referents claríssims en les figures d’aquests dos campions: el primer triomfa actualment amb el Barça de bàsquet, i el segon, per desgràcia, ens va deixar l’agost del 2009. En un espai del pavelló de l’institut, Josep Mestres hi desenvolupa les seves classes d’esgrima: a primera hora, els alumnes de 6 a 9 anys, i després els de 10 a 15 anys. L’Arnau, el Guillem, el Romeo, el Matías, el Biel i l’Isaac, del grup dels petits, combinen diferents jocs amb un primer apropament a l’esgrima. Salten a corda i corren sense parar. Després dels exercicis d’escalfament, arriba el gran moment. “Ara, us poseu la careta i el protector, agafeu l’espasa i us poseu en fila índia”, diu el Josep, atent a la coordinació de moviments dels seus deixebles: “Nois, ben flexionats! Isaac, el colze cap a dins i en guàrdia. Ai, Matías, que caus! Romeo, què havies de fer amb la mà?”.

Mentre espera el segon grup, el Josep ens desvela que “el cinema ha donat una visió distorsionada i irreal de l’esgrima. Un esgrimista d’una pel·lícula moriria als dos segons de posar-se en combat”. Arriben els grans i avui canvien la seva rutina per fer-se les fotos del nostre reportatge. Ja escalfaran després. Ara es vesteixen, cerimoniosament, de blanc, com un ritual. No poden resultar més elegants.

“Munteu la pista i farem combats a 10 punts”, indica el professor, que, com ja ha fet amb el grup anterior, corregeix i aplaudeix, a parts iguals, els exercicis de l’alumnat: “Daniel, s’ha d’entrar primer amb la punta. Valèria, obre el pit. Martí, com hem quedat que ho havies de fer? Raúl, la punta cap endavant”. La Valèria és l’única noia del grup, i a ella li agradaria que “hi hagués més noies fent esgrima". "Jo ho recomano a les meves amigues -diu-, però la majoria s’apunten al bàsquet. El que més m’agrada de l’esgrima és que sigui un esport més de pensar que no pas de força”. El Martí coincideix amb la Valèria: “Abans feia natació, però vaig decidir provar una cosa més original, i vaig trobar aquest club. L’esgrima té dues parts, una més física i una altra de pensar. Després d’un combat, m’encanta analitzar-lo prenent notes a casa”. La resta dels pupils del Josep es van acostant per dir-hi la seva. El Raúl, el més eixelebrat de tots, té opinions per donar i per vendre: “Jo em sento més lliure amb l’espasa que jugant a futbol, i vull seguir amb l’esgrima fins que aconsegueixi guanyar el Marc, un amic meu. Ah, també vull guanyar el Jan Garcia”. El Jan, en sentir el seu nom, comenta que porta “deu anys fent esgrima, des que en tenia sis". "És perfecte per a mi -afegeix-, perquè és un esport molt tàctic i els combats són curts”. L’Àlex també va arribar a l’esgrima desencantat del futbol: “Com que jo no hi jugava tan bé com els altres, em deien que era molt dolent, i això no m’agradava gens. A més, aquí no em canso tant com en el futbol”. Un altre exfutbolista que es va enamorar de les espases és el Daniel: “De petit m’encantaven les pel·lícules de pirates, i allà sempre hi surten espases. Vaig provar l’esgrima i la meva mare m’hi va apuntar”. En el cas de l’Éric, va ser important i atractiu que es tractés “d’un esport no gaire conegut”. Des de fa unes setmanes, les classes del Josep Mestres tenen un nou membre: el Manjot, un noi indi de 19 anys. “Tot i ser més gran i d’estar físicament més desenvolupat que la resta, s’ha adaptat perfectament”, afirma el professor, abans d’endur-se la colla a escampar la boira fora del pavelló.