La preadolescència és un temps de canvis que demana paciència
RAQUEL FONT

Quan arriba el tsunami de la preadolescència

La preadolescència és un temps de canvis que demana paciència / GETTY

“No em ratllis! Ja m’espavilaré! Deixa de controlar tot el que faig! Prefereixo estar amb els meus col·legues!” Us sona? Benvinguts a la preadolescència dels vostres fills i filles!

De sobte, un dia aquell “no em ratllis!” passa a ser el pa de cada dia en les converses amb els fills d’entre 12 i 15 anys. N’hi ha que comencen abans i n’hi ha que triguen una mica més, però més o menys al llarg de l’ESO tots passen per aquesta fase en major o menor mesura.

“Un matí, de sobte, no hi ha per on agafar-lo”, explica la Noe, que és mare de tres fills. En Jan és el gran i està immers en aquesta etapa de la vida. La Noe té la sensació que li han canviat el fill de dalt a baix. Tot allò que li agradava fins fa quatre dies ara ja no li ve de gust: “Abans li deies d’anar a la platja o a fer un gelat amb les seves germanes i estava content, i ara tot és un problema i no li sembla bé res”.

La majoria de pares, quan el nostre fill o filla arriba a la preadolescència, ens sentim descol·locats com la Noe. N’hem sentit a parlar i ens sembla que estem preparats per afrontar-la, però un cop hi som la cosa es complica, i molt. Molts pares i mares sentim que és com un tsunami que ens arrossega, que el nostre fill és una altra persona que fins i tot ens costa de reconèixer. Ens sentim impotents i incapaços.

“Ja no som els seus superherois ni els millors pares del món”. Així de clar ho diuen Alberto Pellai i Barbara Tamborini al llibre 'La edad del tsunami. Cómo sobrevivir a un hijo preadolescente' (editorial Paidós), on expliquen que a la preadolescència els nanos fan “la primera transició important de la dependència total del món adult a una condició de semiautonomia”. Els nois i les noies s’enfronten a canvis molt importants, tant interiors com exteriors. Intenten valer-se per ells mateixos, aconseguir espais d’autonomia, posar-se a prova dins del seu grup d’iguals, però per molt que ho intentin en realitat encara no estan preparats per sortir-se’n sense la supervisió, l’ajuda i la protecció dels adults.

Segons Albert Alegre, professor de la facultat d’educació de la Universitat d’East Stroudsburg, als Estats Units, i autor del llibre 'Cómo desarrollar la inteligencia emocional de los niños: estrategias para padres' (editorial Pirámide), “la dificultat més important que ens trobem els pares és que deixem de ser la principal referència, i el que volen els joves ja no és agradar-nos sinó encaixar amb els amics i amb la gent del seu voltant”. I no només deixem de ser el seu referent sinó que ens qüestionen i posen en dubte qualsevol cosa que els diem.

NOUS REFERENTS

“Jo tenia la percepció que ho estava fent bé com a mare -diu la Noe- i, en canvi, tinc un fill que m’està dient que no, que ho estic fent molt malament”. Amb el tsunami de la preadolescència arriba el desconcert i la inseguretat de molts pares. Els nanos reclamen llibertat però els pares sentim que hem de continuar protegint-los. “Ha passat de dependre de mi a no voler saber-ne res”, assegura la Noe. Segons Alegre, és un moment en què els joves “necessiten trobar el seu lloc en el món i saber si valen, si es poden comparar amb els altres, si encaixen”. I això passa a ser prioritari.

A la preadolescència els nanos fan la primera transició important de la dependència total del món adult a una condició de semiautonomia

La Noe té clar que no pot donar al Jan tota la llibertat que reclama, però que tampoc pot continuar relacionant-s’hi de la mateixa manera. I no es tracta només de tenir paciència. Tal com diuen Pellai i Tamborini, la paciència com a estratègia per sobreviure a aquest període és un ingredient necessari i “en dosis massives”, però no l’únic.

MÉS ESPAI

“Els pares patim i necessitem estar-los a sobre per estalviar-los disgustos”, assegura Alegre, que creu que és important establir unes normes si es traspassen determinats límits. S’ha de parlar, però dins d’aquests límits és imprescindible deixar-los espai: “Ells estan descobrint qui són i la seva posició en el món i no poden fer-ho si els estem dient tota l’estona què han de fer i què no fan bé, perquè llavors no els deixem espai per provar i per equivocar-se i aprendre”.

El Jan, el fill de la Noe, li reclama que li permeti equivocar-se, que el deixi estavellar-se i que ell ja es farà responsable de les conseqüències, però la mare confessa que li costa i se li fa molt difícil, per exemple, deixar que s’estigui dues hores davant de l’ordinador si l’endemà té un examen.

Per molt que ho intentin en realitat encara no estan preparats per sortir-se’n sense la supervisió, l’ajuda i la protecció dels adults

A 'La edad del tsunami', Pellai i Tamborini també recomanen mantenir les distàncies: “Prou lluny perquè els joves no se sentin controlats ni limitats obsessivament, però prou a prop per supervisar el territori de creixement i poder intervenir a temps si veiem a venir algun perill imminent o un risc excessiu”.

Els pares hem de confiar que el fill serà capaç d’organitzar-se ell sol i ells han d’aprendre a gestionar els seus compromisos. No hem de tenir por del que comporta l’exploració.

Alegre destaca també la importància que els nanos arribin a aquesta etapa amb una certa intel·ligència emocional, perquè així sabran relacionar-se millor i els serà més fàcil encaixar amb el grup, caure bé a la gent i fer amistats, i també saben millor qui són, què pensen i què volen. En definitiva, els costa menys defensar-se de la pressió de grup i tenen més capacitat per decidir si volen seguir el camí del grup o no.