No passa res si no jugues amb els teus fills
La pressió de jugar amb els infants és més aviat un invent comercial: hi ha un munt de coses que podeu fer plegats que no són jugar
BanyolesA tota la càrrega mental que suposa ser pares, des de fa uns anys s’hi ha afegit una exigència més: la suposada necessitat de fer de companys de joc de les criatures pels beneficis que, en teoria, aporta.
¿El joc és només cosa dels infants?
No! Però els adults juguem diferent perquè el joc infantil és una etapa ja superada. El que fem és posar en pràctica, amb aficions o amb la professió, allò que vam aprendre jugant a la infantesa: escalar, fer mitja, anar amb bicicleta o jugar a cartes. Segurament tot el que us vingui al cap ho vau provar de petits, jugant.
Però ¿podem ser bons companys de joc igualment?
Potser! Reviseu si compliu aquests requisits:
Avís! És molt difícil estar a l'altura
- Tenir ganes de jugar pràcticament tota l’estona. Només val parar per menjar, dormir o fer alguna cosa que us demana un adult.
- Permetre que sigui l’infant qui dirigeixi el joc. No s'hi val a intentar colar lliçons de cap mena; ni pedagògiques, ni emocionals, ni ideològiques.
- Prohibit fingir. No s'hi val a fer veure que us sorpreneu, que us agrada, que us espanta, etc.
I què hi ha del que diuen tants experts sobre jugar amb els fills?
La pressió de jugar amb els infants és més aviat un invent comercial. Els pediatres, psicòlegs i altres professionals el que solen recomanar és passar temps de qualitat amb ells.
No juguem; i doncs, què fem?
Hi ha un munt de coses que podeu fer plegats que no són jugar i el filtre podria ser fer activitats on esteu en igualtat de condicions: netejar, cuinar, visitar museus, passejar, escoltar música, ballar, dibuixar o fer activitats artístiques i manuals, etc.
Però si decideixo jugar tampoc passa res, oi?
Sí que passen coses. La primera és que els infants reben un missatge implícit: "Necessito els pares per entretenir-me", i això genera una dependència de l’adult que cap mare o pare vol, sobretot perquè precisament per jugar no ens necessiten, poden i han de fer-ho sols o amb altres infants. No cal ser extremistes, jugar de tant en tant és divertit. (Ens falta dir que ho fem fatal, que mai estarem a l'altura d’un nen.)
No sé com fer-ho, em diu que s’avorreix.
Si us demanen per jugar, els podeu dir que esteu ocupats cuinant, netejant, etc., els podeu convidar a col·laborar, potser acceptaran o no, i llavors es posaran a fer alguna cosa, perquè els infants no poden estar sense fer res gaire estona.
Conclusió
Abans hem fet una llista curta i exigent que només pot complir un altre infant i està bé que així sigui. Tots els infants tenen la capacitat de generar el seu propi joc, saben i poden ocupar el temps activament i de forma autònoma i això, a més de ser un regal que com a humans esperem rebre, és una vivència rica i important de la vida, i és una pena robar-los-la si podem evitar-ho.