Nens i diners: nascuts per ser milionaris?

Que nosaltres sabem que han nascut per ser milionaris. Però en petons, no pas en bitllets de cent. Ara bé: com diu la lletra d’aquella altra diva pop 35 anys menys jove, vivim en un món material, i això vol dir que els nostres fills entraran en contacte, tard o d’hora, amb els diners (els pèmpins) i amb l’economia en general. En bona mesura, els pares són -som- responsables que no creixin amb el signe del dòlar a la ment, sinó amb el convenciment que, a la vida, el que compta de debò no té preu. I que no es pot comprar tot el que es ven a totes les botigues per on es passa, i que les coses tenen un valor, i que aconseguir-les requereix treball i voluntat, i que no fer-ho comporta frustració, que cal pair. Que, normalment, no es pot viure com si plogués, llançant els bitllets enlaire. Enmig de l’eufòria nadalenca, consum responsable, cultura de l’esforç, educació financera, estalvi precoç... Tot plegat per a la petita infància, però, també, per a les etapes següents.

“Els nens d’avui, les noves generacions, es mouen en un entorn molt digital, que també els porta a un entorn de la immediatesa. «Vull les coses i les vull ja», que és el que permeten les tecnologies. Ho comprem per internet i ens ho porten a casa. Si volem, el mateix dia o l’endemà”, exposa Elisabet Ruiz-Dotras, professora de finances dels estudis d’economia i empresa de la UOC, experta en educació financera i mare des del juny. I continua: “Això ens porta a una altra perspectiva. Perdem la consciència del que estem gastant i del que estem comprant perquè ja no toquem les compres ni toquem els diners. Llavors, aquí, l’estalvi desapareix completament. Per això, amb els petits, aconsello molt que toquin les coses i els diners perquè encara no donen un valor als objectes. I, a la llarga, i no gaire llarga, d’aquí pocs anys, tot es pagarà amb targeta o amb el mòbil, i desapareixerà allò típic que portàvem: un moneder amb diners a dintre”. Tocar, palpar.

La paraula clau -sosté Ruiz-Dotras- és valor. “És molt important que ensenyem als petits què és el diner, què representa i per a què serveix. Perquè, quan perdem la consciència de les coses, no sabem què estem fent. Hem de prendre consciència dels diners i del valor dels diners. Un altre factor molt important que demano que les famílies i les escoles traslladin als infants -apunta l’experta-és que les coses tenen un valor: és un número que els posem i és el valor del diner. Al final, el diner no és més que un mitjà de pagament, un intercanvi. Abans, molt antigament, hi havia el bescanvi (entregues una cosa per una altra). Després vam passar a un patró or i, finalment, tenim una moneda. Aquesta moneda és el mitjà de pagament, és l’intercanvi que fem. Per la feina que fem ens donen uns diners, i aquests diners ens serveixen per comprar serveis o béns. Al final tot és un intercanvi que passa a usar un mitjà de pagament o un mitjà d’intercanvi comú, que és el diner”.

Estalvi segur per als més menuts

Com que no se’ls poden gastar tots, els cèntims -els calés- restants s’han de desar. En plans 18 -perquè no en puguin disposar fins a la majoria d’edat-, en comptes joves -sense comissions fins als 25-... “Cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta”, cantava Serrat. Diu Ruiz-Dotras: “Poden contractar diversos productes financers sempre que tinguin una persona que els tuteli. Els productes serien, més o menys, els mateixos, tot i que es recomana més un pla d’estalvi perquè la criatura entengui que s’ha d’estalviar. Per a productes de renda variable o mixta no tenen els coneixements. Per tant, els únics que li pots oferir són els de renda fixa”. La professora també aconsella, “quan ja són més grans, anar al caixer amb ells, ensenyar-los com funciona, que vegin els diners que hi tenen”. “I quan ja són més grans -continua- ensenyar-los que, digitalment, podem treure un extracte del compte o demanar en pantalla quants diners hi ha. O, si els regalen diners, anem amb ells al banc i els hi posem, i que tinguin un full amb un extracte on posi «Els meus diners»”. La pela és la pela.

I per Nadal, Elisabet? “Si el nen no s’ha portat bé, potser no es mereix cobrir-lo de regals fins a dalt. O podem explicar-li que hi ha un esforç al darrere. Quan els nens són més innocents és difícil, però quan ja són més grans ja saben qui són els Reis i el tió i es continuen fent regals, i quan hi ha tantes famílies que ja fan tió, Pare Noel, Reis... Potser podem ser més moderats i coherents. Potser el tió és el que caga detalls més petits o foteses, i els Reis ja fan regals més grans. Tinc 13 nebots, i les meves germanes em diuen: «No els compris res perquè tenen de tot». Se’ls acumulen tants regals que no els acaben ni mirant. Llavors dius: «Jo em gasto uns diners i aquest nen està fart de regals»”. Per què tant de dispendi? “Hi ha una part de mala consciència dels pares”. Dels que han viscut l’escassetat i dels que no paren gaire per casa: “La felicitat dels fills és que els seus pares siguin a prop i visquin experiències amb ells. No t’estimaràs més el fill perquè li regalis més coses, ni ell t’estimarà més”.

PAUTES EDUCATIVES

Com es pot dosificar l’educació financera en família? Ruiz-Dotras: “Els pots ensenyar a comptar, ja, amb monedes. Una guardiola és un bon regal per al tió. Si diuen el vers de Nadal, es posa una monedeta dintre de la guardiola. Ells ja entenen que els diners no cauen del cel, que ells fan una cosa i en reben una altra. Més endavant, als vuit o nou anys, els pots ensenyar el tema de l’estalvi. Quan arriba un moment que també volen fer regals als seus pares, tenen aquests diners. Si volen comprar-se una cosa que els pares consideren que no els cal, doncs també”. Si s’ho han de pagar ells mateixos, sorpresa!, potser no s’ho compraran. I un tema controvertit: la setmanada. Aconsella: “En això, cada família que faci el que vulgui. Però si es fa, que s’expliqui bé. És a dir, que aquells diners els han de saber administrar correctament, i els hi hem d’ensenyar. «No et dono aquests diners perquè te’ls gastis tots, sinó perquè te’n sobrin. I el que sobra ho podem posar a la guardiola, ho pots tornar als pares...»”.

En qualsevol cas, a l’hora de gastar -de consumir-, cada casa també és un món, i en un mateix grup hi haurà progenitors pròdigs i altres de garrepes. “L’exemple que tu donis a casa com a pare és el que copiaran els teus fills. És l’entorn que més afecta el seu comportament. I, amb els pares, la relació amb els diners és exactament la mateixa. Si tens uns pares que es gasten més del que tenen i per als quals és molt normal anar als bancs i demanar crèdits i estar endeutats fins a les celles, és molt fàcil que els fills repliquin aquest comportament”. Copiar i enganxar. “El gran problema és que, normalment, els progenitors no en són conscients. La cultura financera d’uns pares és molt inferior a la d’uns altres, i un coneixement que no es té en una família és difícil traslladar-lo”. Per això, l’entesa insisteix: “Les escoles haurien d’introduir temes financers. La principal limitació és que no s’ha format financerament els mestres enlloc, i difícilment un pot ensenyar el que no sap”.

Vivim en un sistema econòmic determinat (capitalisme), que no és l’únic. Des de l’esquerra més esquerrana s’ha criticat l’educació financera a l’escola perquè la consideren adoctrinament. La professora de finances ho rebat: “Els diners no són dolents. Hi ha la creença limitadora segons la qual una persona que té molts diners és avariciosa, s’ha aprofitat de la gent. Hi ha bones i males persones, pobres i riques. Si tens una bona cultura financera i una bona formació, el fet de ser ric no necessàriament significa que explotaràs la gent. S’han d’arreglar altres coses com els contractes laborals, els salaris, els impostos...” La llista seria tan llarga!

Decàleg de l’estalvi infantil

La professora de finances i experta en educació financera de la UOC Elisabet Ruiz-Dotras, també investigadora del grup de recerca DigiBiz, defensa que cal incloure la matèria en l’educació familiar i acadèmica dels nanos, i remarca la importància del paper dels pares i professors en la transmissió de bones pràctiques financeres als adults del futur immediat. Són deu “consells per a les noves generacions”:

1. Estalviar amb una guardiola.
2. Recompensar l’esforç.
3. Comptar diners.
4. Obrir un compte d’estalvi.
5. Parlar del valor temporal dels diners.
6. Entendre per a què serveixen els estalvis.
7. Fer-los partícips de l’hàbit d’estalvi a casa i a l’escola.
8. Buscar maneres creatives per “guanyar” diners.
9. Entendre què comporta una mala gestió dels diners.
10. Guanyar-se la paga.