La clau és que sempre tinguin la sensació d’estar jugant

Lola Darbra (Teresita) i Queralt Cruz (Angelita) tenen molt clar que volen que La vampira de Barcelona -que s’estrenarà (si el covid-19 ho permet) al desembre als cinemes- sigui la primera de moltes més pel·lícules. Aquestes dues mataronines de 7 i 8 anys han passat de fer el Pere i el llop a l’Aula de Teatre de Mataró a treballar al costat de Francesc Orella i Nora Navas en una pel·lícula que acabaria guanyant el Gran Premi del Públic de l’última edició del Festival de Sitges, l’octubre passat. Elles, a qui veiem a la fotografia de la dreta, representen la Teresita i l’Angelita, les dues nenes segrestades per l’Enriqueta Martí, la vampira.

“Que la Lola i la Queralt fossin amigues va ser clau [es coneixen des de l’escola bressol]; les vaig veure juntes i són com germanes, funcionen molt bé”, explica Lluís Danés, que debuta com a director de cinema. Danés explica que totes dues “tenen una naturalitat brutal, es nota que és la primera pel·lícula que fan i s’ho van prendre com un joc”. És aquí on la feina d’Iván Morales ha sigut cabdal per al bon paper de la Lola i la Queralt i l’èxit final del film. Morales ha sigut el director d’actors de La vampira de Barcelona, però en una pel·lícula on apareixen infants, la feina es duplica. “Dirigir nens i adults no té res a veure”, reconeix. ¿I com es dirigeix la feina de dues actrius de 7 i 8 anys que mai abans han fet cinema? “Hi ha una cosa antinatural en el fet que un nen treballi. La clau amb ells és que, passi el que passi, han de tenir la sensació sempre d’estar jugant, encara que al seu voltant hi hagi molta pressió, i que tinguin un bon record de la pel·lícula”. Iván Morales ho sap molt bé perquè ell també ha sigut un nen actor -va començar a treballar amb 8 anys-, i va destacar en papers a les sèries de TV3 Poble Nou i Nissaga, l’herència.

CONSTRUIR UN OFICI

Els pares de la Lola i la Queralt s’han sorprès, precisament, de la capacitat de concentració de les seves filles en un entorn tan desconegut per a elles. El Jordi, pare de la Lola, recorda els dies de molta tensió durant el rodatge: “Vaig patir com a pare perquè veia molt fàcil que elles es creuessin i no volguessin actuar aquell dia, però no. Elles estaven jugant alienes al que estava passant al voltant, i quan l’Ivan deia «A actuar», elles paraven i ho feien molt bé”. El Juli, pare de la Queralt, també va veure facetes de la seva filla que desconeixia: “Una vegada amb la Queralt vam estar tot el dia esperant per rodar, a les quatre de la tarda la van cridar, i de cop es va transformar en una actriu”.

“Els nens actors comencen tenint una espontaneïtat i una frescor que els fa especials, però s’ha anar amb compte perquè pot passar com aquell nen que un dia explica un acudit, fa gràcia, i després l’està explicant sempre perquè busca la mateixa resposta”. Per a Morales, el futur d’un nen o nena que es vulgui dedicar a l’actuació passa per anar deixant de banda l’espontaneïtat per anar construint un ofici, “i la gran dificultat és aconseguir fer això amb equilibri”. A casa nostra tenim molts exemple d’èxit com els de Carlos Cuevas, Quim Gutiérrez o Aina Clotet, però també moltíssims més que no ho han aconseguit.

El plor real de la Lola

L’escena més impactant de la pel·lícula és quan Nora Navas, en el paper d’Enriqueta, li talla els cabells a la Lola amb un ganivet poc esmolat i ella plora mentre la Queralt va recollint els flocs de terra. La Lola i els seus pares sabien des del càsting que si acceptava el paper hauria de fer l’escena, però tot i això el plor va ser real. “Quan li van començar a tallar els cabells plorava actuant, però quan li van tallar els de davant i ho va veure, llavors va començar a plorar de debò”, diu el Jordi. En aquell moment a la Lola se li va escapar un “Mama...” que no estava al guió, però la Nora el va saber incloure a l’escena. Ivan Morales explica que van treballar molt el vincle previ entre les nenes i la Nora perquè la pel·lícula, i aquesta escena en especial, sortís perfecta.