Més risc per als infants en risc

No disposem de dades encara per saber com el confinament ha afectat els infants víctimes de maltractament, però els experts auguren que la situació haurà empitjorat. Save the Children va publicar el juny de l’any passat un primer informe –Més mal em fa a mi– en què advertia: “Serà complicat tenir dades i saber exactament quants infants han patit maltractament durant el confinament provocat pel coronavirus. No obstant, des del primer minut, milers d’infants, adolescents i dones han estat preses pel pànic d’haver de conviure 24 hores, els set dies de la setmana, amb el seu agressor. Una altra conseqüència oculta de la crisi sanitària provocada pel covid-19”.

Amb l’experiència d’un any sota l’impacte de la pandèmia i, a pilota passada, és fàcil esmenar algunes de les decisions preses quan va irrompre el virus. Però és clar que els infants i els adolescents van ser un dels col·lectius més afectats. L’estat d’alarma es va decretar el 14 de març, i les escoles, els instituts i les universitats es van tancar el 12 de març. I des d’aquest moment i fins al dia 26 d’abril, els nens i nenes no van poder moure’s de casa, a diferència dels adults, que podien anar a comprar o fins i tot a treballar. Moltes víctimes es van quedar a casa recloses amb els seus maltractadors. Els Mossos d'Esquadra van alertar que les denúncies per violència masclista s’havien reduït a la meitat durant el confinament però, en canvi, les trucades al telèfon d’atenció (900 900 120) havien augmentat un 60% el mes d’abril i un 88% durant el març. A tal efecte, es van editar guies d’atenció i, conjuntament amb l’Institut Català de les Dones, es va divulgar als mitjans i es va engegar una campanya d’establiments segurs contra la violència masclista perquè les dones –quan sortien a comprar– poguessin trobar un espai on demanar ajuda.

Un tabú social i una realitat invisibilitzada

El maltractament infantil no és fàcil de definir ni de catalogar, perquè és una violència invisible i transversal. Comprèn tota acció o omissió no accidental que sigui exercida per pares i mares, o cuidadors, i que provoquin un dany en el benestar físic, emocional o psicològic dels infants i adolescents, i que puguin perjudicar el seu desenvolupament evolutiu. Ens referim, per tant, totes les formes de perjudici o abús físic o mental; descuit o tracte negligent, maltractament o explotació, inclosa la violència sexual; el tràfic d’infants o el treball perillós o forçós; i les pràctiques nocives com la mutilació genital femenina o el matrimoni infantil. Aquesta és la catalogació que en fa Save the Children, i també adverteix que, malgrat això, és una realitat oculta que respon a diversos motius: la falta de notificació, perquè es calcula que menys del 10% es notifica, per la dificultat de definir el terme de maltractament i identificar-lo (perquè va des de la negligència fins a l’abús); la manca de distinció entre la incidència i la prevalença del maltractament i per l’excés de focalització en el maltractament físic, que és més fàcil d’acreditar que tota la resta.

Per fer un símil, estaríem parlant de la punta de l’iceberg –tal com passa amb la violència contra les dones– en què afloren els casos més greus, però s’invisibilitza tota la resta. I, a més a més, com a societat no disposem de les eines per identificar-la. Així, segons la mateixa entitat, a Catalunya, 1 de cada 10 infants és maltractat físicament pels seus cuidadors; 3 de cada 10 pateixen maltractaments emocionals per part dels seus cuidadors, i 2 de cada 10, negligència física. A aquestes dades caldria afegir-hi la violència sexual. Segons el Consell d’Europa, 1 de cada 5 nens i nenes n’és víctima, la meitat de les víctimes de violència sexual tenen menys de 20 anys, i s’estima que només el 15% dels casos d’abús es notifiquen a les autoritats. I encara hauríem de parlar d’una altra realitat com l’assetjament escolar i la violència en línia.

Privats de la xarxa de confiança

Per a Vicky Bernadet, presidenta de la Fundació Vicky Bernadet, que des del 1997 treballa per a l’atenció integral, prevenció, formació i sensibilització dels abusos infantils, “tancar les escoles o les extraescolars ha dificultat molt les oportunitats per demanar ajuda”. Observa amb preocupació una situació en què no es pot fer cas de la baixada de les estadístiques i que, malauradament, no es podrà dimensionar fins d’aquí un temps: “El 90-92% dels abusos no es reconeixen fins a l’edat adulta” i, per tant, si l’abús ha passat “per primera vegada o ha empitjorat” durant la pandèmia, no es podrà detectar fins d’aquí a uns anys.

Atenent-nos a les denúncies fetes, si l’any 2019 el departament d’Interior va rebre 2.937 denúncies per maltractament, l’any passat només en va rebre 1.660. En el cas de denúncies sexuals, l’any 2019 es van incrementar fins a 1.129. 

Però, al revés del telèfon d’atenció a les víctimes de violència masclista, el telèfon Infància Respon (116 111), la Unitat de Detecció i Prevenció del Maltractament Infantil (Udepmi), l’any 2019 va atendre 16.358 trucades. Si el gener del 2020 en va atendre 1.401, a l’abril, coincidint amb el mes més dur de confinament, només en va rebre 950, un 32% menys. De la mateixa manera, la Udepmi va obrir 276 expedients al gener i a l’abril només 52, és a dir, un 81% menys, segons dades de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA).

Emilie Rivas, responsable de polítiques d’infància de Save the Children a Catalunya, lamenta que així com han funcionat i s’han activat els canals per atendre la violència de gènere, “no ha passat en el cas dels nens i nenes” en una situació en què “augmentaven els factors de risc”. Es desprèn de les notificacions per maltractament “que han baixat, i ens preocupa perquè no podrem fer una radiografia que ara només s’intueix”. Per a Rivas, un dels símptomes que les situacions han empitjorat són “els problemes de salut mental que estan sortint a la llum i se’n comença a parlar, però encara no hem arribat a l’arrel del problema”. 

Inestabilitat per totes bandes

De fet, segons una enquesta pròpia publicada, el 31% dels pares van assegurar haver viscut situacions de tensió o conflicte amb els fills durant el confinament, un 25% van admetre haver perdut els nervis, insultat o cridat a l’infant, i un 12,5%, haver-li pegat. L’estrès, l’ansietat, la inestabilitat laboral, la preocupació econòmica i menys factors de protecció com l’escola, la xarxa comunitària o els amics, les activitats d’oci i el temps lliure són alguns dels condicionants que han fet créixer el risc del maltractament.

“En aquest context d’augment de la vulnerabilitat –afirma Bernadet–, no van funcionar els protocols”. Recorda amb preocupació que bona part d’aquesta realitat amagada se sustenta en el desconeixement majoritari (“Tothom tendeix a pensar que no pot passar en el seu entorn immediat i s’obliden que l’abús sexual es dona en el 80% o 85% dels casos en els entorns de confiança o en relacions intrafamiliars”), o bé que en “el 20% de les vegades passa abans dels 17 anys”. Per tant, “si tanques l’abusat amb l’abusador parlem d’una situació terrible, que encara no podem dimensionar”. És un dels dèficits de la nostra societat, que no sabem preguntar als nens què els passa, ni com detectar situacions d’abús ni com abordar-les. “Si això ja passava abans, amb tothom tancat a casa, encara s’ha acusat més”. I, afegeix, “cal un canvi de mentalitat, perquè la falsa seguretat fa que sigui impossible de detectar una cosa que no tens ni pensaments que et pugui passar”.

Rivas coincideix amb la dificultat de detectar un problema que “depèn de la conscienciació social, que fa molt difícil que un veí pugui intervenir com a membre de la comunitat”. Aquestes circumstàncies han isolat els infants: sense visites domiciliàries ni serveis socials, i amb connexions escolars esporàdiques, la violència contra els nens ha estat més invisible que mai. 

Un greuge per reparar

Una de les raons per la reobertura de les escoles a principis d’aquest curs va ser reconèixer-la no només com el lloc on s’aprèn, sinó com un espai de socialització, de creixement, d’educació comunitària. I, alhora, recuperar-la com un baluard de seguretat per a la infància en risc o en situació de vulnerabilitat. 

Però cal atendre altres recomanacions. La Fundació Vicky Bernadet reclama recursos per fer la intervenció quan es comenci a fer la recopilació del que ha passat durant aquest període. De moment, confirmen l’augment de trucades sol·licitant informació. Al seu torn, Save the Children demana adaptar el telèfon d’Infància Respon amb la possibilitat de crear un canal de WhatsApp, impulsar campanyes de sensibilització i formar professorat i educadors. Una petició que enllaça amb la que va fer arribar el Síndic de Greuges en l’Informe sobre els drets de l’infant (novembre del 2020).