Llenguatge de signes, bimodal i dactilològic

La sordesa infantil té un ventall molt ampli: des del tipus de sordesa, el moment del diagnòstic, si porta o no audiòfons o implants coclears i quin va ser el moment de la seva implantació. Cada una d’aquestes incògnites suposarà una evolució diferent en el llenguatge, ja sigui oral o de signat.

Tipus de sordesa

Es poden classificar segons el lloc on està la lesió que provoca la pèrdua auditiva, segons la severitat de la pèrdua i segons l’aparició.

Depenent del lloc, podem parlar d’hipoacúsia (sordesa) de conducció o de transmissió, si la lesió es troba en la transmissió del so en l’oïda externa o mitjana; o hipoacúsia neurosensorial, si la lesió es troba en l’oïda interna.

Segons la severitat, podem parlar d’una pèrdua lleu, moderada, severa o profunda, depenent del nombre de decibels (mesura utilitzada per detectar el volum del so) que no se senten. 

Segons l’aparició, podem descriure una hipoacúsia congènita, des del naixement, o una hipoacúsia adquirida, per algun traumatisme o malaltia.

Un nin o nina que presenti una hipoacúsia neurosensorial profunda requerirà més ajudes per a l’adquisició del llenguatge que un nin o nina que presenti una hipoacúsia de transmissió lleu. Però és així sempre?

Moment del diagnòstic

Una de les proves inicials que es realitzen en el naixement és una valoració de l’audició. Segons el resultat, recomanen als pares tornar a fer una prova una mica més endavant, no tornar a fer-la fins als 6 anys o directament expressen el diagnòstic de pèrdua auditiva congènita. Encara que les proves del naixement hagin sortit correctes, és molt rellevant que els pares, a través del joc, facin proves de percepció del so. Des dels 0 a 5-6 mesos, a través de sorolls forts i fluixos de juguetes, instruments, objectes de la vida quotidiana... A partir dels 6 mesos ja es poden fer proves més específiques amb la veu humana, com per exemple observar si canvia l’expressió del nadó quan l’adult canvia la prosòdia (entonació) del seu discurs segons les emocions o fins i tot canviant-la a propòsit. També es poden començar a fer cançons que puguin diferenciar el so de les diferents lletres i veure si existeix alguna intenció d’imitació.

El mínim dubte que els pares observin cal mencionar-lo al pediatre i fer la derivació pertinent al servei d’otorrinolaringologia a fi que faci una valoració més àmplia del seu nivell auditiu.

Ús d’audiòfons

L’ús d’audiòfons o d’implants coclears depèn del tipus de sordesa que ja hem esmentat anteriorment. Si hi ha presència d’una hipoacúsia de transmissió moderada o superior, cal la incorporació d’audiòfons en una orella o en totes dues segons com sigui la lesió. Si hi ha presència d’una hipoacúsia neurosensorial moderada o superior, cal incorporar implants coclears (cal una intervenció quirúrgica per posar-los).

Aquestes ajudes per a l’audició requereixen molt de seguiment per part d’un audiòleg a fi d’aconseguir un nivell auditiu tan semblant com sigui possible a una oïda sense lesió. Després, és necessari un procés d’adaptació per part de la persona que les porta.

Moment d’incorporació

Igual que passa amb el moment del diagnòstic passa amb la incorporació dels audiòfons o implants. Com més aviat es pugui tenir una audició tan propera a la “normalitat” com sigui possible, major serà l’evolució del llenguatge.

Posem per cas un nadó a qui han detectat una sordesa des del naixement i ja amb 9 mesos li han incorporat uns audiòfons. Aquest nadó tan sols haurà estat 9 mesos sense sentir el llenguatge del seu entorn, és a dir, que la seva evolució lingüística serà bastant notable, sempre que existeixi una ajuda del servei de logopèdia que treballi amb la discriminació auditiva de sorolls i sons, i estimuli al màxim aquest temps sense audició.

Ara posem el cas extrem. Una nina a qui no li varen trobar dificultats auditives en néixer. La família no va donar importància als indicis que es donaven en el dia a dia. El seu pediatre va considerar que era massa aviat per saber-ho. Ja va ser amb 2 anys quan els pares començaren a estar preocupats perquè la seva filla no parlava. El pediatre va derivar el cas a una logopeda, que li va fer una valoració i la va derivar al servei d’otorrinolaringologia. Després de la valoració completa, li varen diagnosticar sordesa de transmissió moderada congènita ja quasi amb 3 anys. Després de mig any, varen aconseguir adaptar-li correctament els audiòfons i la nina va començar a rebre sorolls i sons que no havia sentit mai. Tot aquest temps sense audició va superar el moment de flexibilitat neuronal entre els 0 i els 3 anys, en què es creen les bases del llenguatge. Després d’una intervenció logopèdica, aquesta nina requereix de l’ús de la llengua de signes per ajudar-la en la comprensió del llenguatge. Ella expressa algunes paraules, però amb dificultats d’articulació, que comença amb signes o amb l’alfabet dactilològic. El problema és que la seva socialització se n’ha vist afectada, ja que una gran majoria de la població no coneix aquests llenguatges. Per evitar-li aquesta angoixa, se li està introduint un sistema de pictogrames (imatges) perquè es pugui comunicar amb més gent. Aconseguirà amb grans esforços desenvolupar un llenguatge oral funcional per al dia a dia? Potser sí, però després de molts d’esforços, moltes teràpies i una gran limitació social. 

Està clar que són dos casos dins tota la societat. Que hi ha nins que també tenen altres alteracions associades, com discapacitat intel·lectual i/o motriu, entre d’altres, i el desenvolupament del llenguatge serà totalment diferent.

Cada persona evoluciona de diverses maneres, independentment del seu nivell de sordesa i del moment de diagnòstic. Però cal destacar la importància d’una detecció primerenca i un suport familiar per part de tots els professionals que requereixi. 

Neus Nicolau és logopeda de l’Institut Balear de Pediatria