Fa algunes setmanes que comparteixo la tarda dels dimarts amb en Nusrad, la Farzana, l'Aleksander, la Janina, la Samira i l'Aissatou. Tots ells estan als primers anys de l'escola secundària, en una ciutat mitjana anglesa, al nord de Londres. Alguns hi han arribat recentment, d'altres fa més anys que hi viuen, alguns hi van néixer. En alguns casos van arribar a Anglaterra després de viure uns anys en països diferents dels de l'origen dels seus pares, i em diuen que no entenen per què hi ha qui s'estranya que es puguin sentir bengalins, espanyols, italians i anglesos alhora.
En Nusrad, la Farzana, l'Aleksander, la Janina, la Samira i l'Aissatou són intèrprets naturals. I a la seva escola, els dimarts a la tarda, es troben per parlar-ne, en el marc d'una activitat extraescolar, el Young Translators Club. Hem de celebrar que encara quedin espais a les escoles per viure les llengües sense imposicions ni percentatges, amb la naturalitat del que són, amb la facilitat dels que les aprenen sense adonar-se'n.
Tots ells fan d'intermediaris lingüístics en múltiples situacions. A l'escola, quan arriben nous companys, o en les reunions amb les famílies. També quan acompanyen algun membre de la família a una visita mèdica o fins i tot en situacions a vegades més compromeses. No saben dir si els agrada o no. Recorden que ho fan des de ben petits: van començar de forma natural, per casualitat, perquè sabien millor que els seus pares la llengua del país on eren.
Els resultats dels estudis recents del grup de recerca MIRAS, del departament de Traducció i d'Interpretació i dels Estudis de l’Àsia Oriental de la UAB, posen de manifest que a les escoles de Catalunya també hi ha moltes nenes i nens que fan d'intèrprets. I, igual que en Nusrad, la Farzana, l'Aleksander, la Janina, la Samira i l'Aissatou no saben dir si els agrada o no. Saben que a vegades això els fa sentir bé, perquè ajuden els altres, però també diuen que en certs moments ho viuen com a imposició i que més d'un cop han passat per situacions en què s'haurien volgut fondre. També admeten que no sempre tradueixen exactament el que es diu -perquè traduir és difícil, diuen- i a vegades decanten el missatge segons les seves conveniències.
Per a en Nusrad, la Farzana, l'Aleksander, la Janina, la Samira i l'Aissatou passar d'una llengua a una altra és el més normal del món. Algunes llengües les saben escriure, d'altres només les saben parlar. Algunes, les tenen més presents, d'altres les parlen de tant en tant, i tenen la sensació que les oblidaran i no ho volen. Aquestes llengües han configurat el que són i el que transmeten a les companyes i companys que no han tingut la sort de viure entre tantes llengües i cultures.
Ara que els estudis confirmen que hi ha moltes nenes i nens intermediaris lingüístics a les nostres escoles, caldria visibilitzar-ne la presència, dedicar temps i recursos a valorar el que fan i proveir-los d'espais on compartir les seves experiències.
Marta Arumí és professora de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB