Hi havia una vegada un conte

La potència i la vigència de la narració oral no són romanços ni contes de la vora del foc. Malgrat l’imperi de l’audiovisual, res embadaleix més la canalla que un conte ben contat. Què ho deu fer? La doctora en pedagogia, narradora, escriptora i formadora Roser Ros, presidenta de Tantàgora i Premi Nacional de cultura popular, ho revelava fa dos anys a Manual d’oralitat en set jornades i set contes (Tantàgora): "Em serveixo de les tres velletes, Oïda, Memòria i Veu, per ajudar a reflexionar a tothom qui explica des de la perspectiva professional o l’amateur sobre el circuit de l’oralitat".

Un art que no passa mai de moda: "Jo en dono la culpa, en el bon sentit de la paraula!, al fet que allò que t’entra per les orelles no té imatge; a tot estirar, l’oient disposa de la figura del parlant, que acompanyant-se del seu cos, el seu gest, la seva actitud, el to i el so de la seva veu, fa possible un gran acte de comunicació. A més, si allò que escoltes està ben parlat, ben dit, ben construït, és un afalac per a l’oïda". Com la ràdio parlada o el podcast, tan en voga, estimula la imaginació: "Quan l’oïdor només disposa del so, és convidat a cercar imatges a partir de les que té dipositades al seu armari visual o memòria visual (que, sigui dit de passada, com més rica i àmplia sigui, millor)".

I és una eina de primer ordre per a la criança i per a l’educació: "La parla de l’adult que agombola l’infant és la porta d’entrada a la llengua materna. La prosòdia del parlant (adult) és melodia per al receptor (infant); la seva llengua conté les característiques i qualitats pròpies de la llengua que ens dona la benvinguda. És una parla feta de cantarelles, jocs de falda, contarelles i primers contes, que, inicialment, són aquí per ser captats d’oïda, degustats, escoltats, i, després, per ser entesos, compresos", apunta Ros, que ara publica, amb el dibuixant Joma, Els colors de l’Àfrica (Tantàgora).

La sabadellenca Berta Rubio Faus (Laberta Delpoblet), que explica contes a tort i a dret des del 2017 (rima triple), assenyala: "La poetessa Muriel Rukeyser deia que ‘l’univers està fet d’històries, no d’àtoms’, i també ho deia, gairebé amb les mateixes paraules, l’escriptor i periodista uruguaià Eduardo Galeano. Estem fets d’històries i ens agraden les històries —som xafarderíssims!— siguin com siguin. Ens agrada escoltar-ne, veure’n, inventar-ne, jugar-hi...". I afegeix: "Mai com ara havíem estat tan envoltats d’històries i en tants formats diferents! I el millor de tot, penso, és que la pervivència de la narració oral enmig d’aquest mar de possibilitats narratives ens demostra que el que és vell, el que és nou i el que és divers, poden conviure de manera orgànica i enriquidora".

Rubio encoratja pares i mestres, també, a treure suc de la narració oral: "Aquí agafaré les paraules de Teresa Colomer (directora del màster en literatura Infantil i juvenil de la UAB, que vaig cursar fa uns anys) quan diu que ‘la literatura —sigui per a infants o per a grans— sempre parla de l’ésser humà, de la societat, i, per tant, sempre parla de valors". Les històries ens interpel·len, ens proposen viure simbòlicament diferents situacions i experiències; en definitiva, llegir i escoltar històries ens permet viure altres vides i es converteix en una gran font d’aprenentatge perquè ens mostra com funciona tot plegat. Així doncs, ¿com no emprar aquest recurs que són les històries per acostar la realitat —i la fantasia!— als infants? Si ho hem fet així, a través de les històries, des que el món és món!" Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per adquirir Manual d'oralitat a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.