“Als vuit anys vaig simular un atac d’histèria a l'escola"

Roser Capdevila (Barcelona, 1939) és escriptora i il·lustradora, coneguda per Les tres bessones. Podeu saber més sobre ella a La nena que volia dibuixar (Bidi Books) i sobre el barri d'Horta de Barcelona a l’exposició El nostre món petit al Centre Cívic Matas i Ramis.

Va néixer al barri de l’Eixample quan queien les últimes bombes a Barcelona. “Després vam anar a viure a Sant Just Desvern a la casa de l’avi Capdevila, però quan jo tenia tres anys es va arruïnar i vam anar a viure a Horta, a Barcelona, on teníem els altres avis”.

A Horta va anar a l’escola de les germanes Eroles. La Bruixa Avorrida està inspirada en doña Pilar. “L’única diferència és que doña Pilar era molt més dolenta. La Bruixa Avorrida a última hora ajudava les nenes. En canvi, ella gaudia humiliant els pares dels alumnes. Els deia: «dónde va con alpargartas?» Això a la postguerra.”

Als vuit anys la Roser va simular un atac d’histèria. "Doña Pilar va dir que la verge del Pilar era la patrona d’Espanya i jo sabia que no era cert. Em va cridar: «qué te has creído!» Llavors vaig començar a xisclar. La vaig espantar i em va portar a casa: «Tu hija se ha vuelto loca». Em van dur al metge i vaig estar unes setmanes sense anar a col·legi”.

I a les tardes? “A casa teníem un jardinet amb un llimoner. Amb el Carles, que era el germà que venia després meu i només ens portàvem un any, era amb qui més jugava i ens enfilàvem al llimoner. Però doña Pilar ens veia perquè érem veïns i ens cridava: «qué haceis aquí? Haced los deberes». Era horrorós. Però a mi m’ha servit després per venjar-me”.

Una carta al president Eisenhower

I el dibuix? “No recordo la primera vegada que vaig dibuixar perquè era molt petita. Dibuixava sempre quan tenia un tros de paper. Era molt escàs. El meu avi tenia La Vanguardia i aquella tira del voltant la dibuixava amb llapis”.

El pare era comptable. “Treballava per mantenir els seus cinc fills, però la seva gran afició era estudiar la història del barri d’Horta i va fer un arxiu molt important que està a la Casa de les Aigües. I a més era bibliòfil i tenia una col·lecció de llibres de litúrgia que va restaurar”.

Als 13 anys, la Roser va escriure una carta al president Eisenhower demanant que li pagués un bitllet als Estats Units. Ho va fer d’amagat. "I van trigar molt a contestar. Deien que no tenien diners per pagar aquests viatges i m’enviaven propaganda americana de la guerra, un desplegable amb un portaavions i unes fotos que eren l’enveja dels meus germans”.

Als 16 anys va anar a l’escola Massana. “Entremig vaig anar a l’escola professional, però em van fer fora. A classe de matemàtiques anava per sota dels rengles de les meves companyes i els repartia paperets amb caricatures de la mestra amb una lligacama al coll...", explica. I la Massana era, per fi, una escola que t’agradava? “No hi havia director perquè es va morir i anava una mica així... I a dibuix ens feien fer sempre el mateix, un embut, coses molt avorrides. I vaig donar tant la llauna que me’n volia anar a Suïssa, perquè m’imaginava que seria com la Heidi, que vaig passar-hi un any”. Com ho vas fer? “Jo anava a casa d’un escultor suís que vivia a Horta perquè m’ensenyés idees de dibuix, a dibuixar fulles, mans... Em va servir molt. I ell em va posar en contacte amb uns familiars a Ginebra. Vaig anar a cuidar tres nenes i em van explotar. Però a Suïssa vaig aprendre el francès i a pensar per mi mateixa i oblidar-me del que em deien els pares: «Nena, fes això, nena, això no...»”

És mare de tres bessones que van inspirar les de ficció. Com de diferent les has educat? “He evitat assemblar-me al meu pare en tot. Pobre home, penso que també va patir per culpa meva, però era egoista. A taula les nenes servíem el pare i els germans. I ell era el que tenia el menjar més bo, ell menjava el formatge i nosaltres les pells. Quan era a Suïssa vaig anar guardant les pells del formatge, les vaig posar en un sobre i les vaig enviar al pare”.