Gerard Guix: “A l’institut ningú va saber mai que m’agradaven els nois”

Gerard Guix (Vic, 1975) és escriptor i dramaturg. Va guanyar el premi Joaquim Ruyra 2022 amb la novel·la juvenil Un far a la fi del món. Ara ha publicat la segona part, Més enllà de la fi del món.

Va viure a Tona fins a cinquè de primària i a sisè es van traslladar a Vic. “Anava al Sagrat Cor. Era bon estudiant, bon nen. De més gran, a l'institut, no tant, perquè m’avorria”. Va fer formació professional a l’Institut de Vic. “Electricitat i electrònica, perquè els pares van dir que havia d’estudiar alguna cosa fins que pogués anar a Barcelona a fer imatge i so, que era el que jo volia”. I després de l’escola? “A Tona vaig fer futbol, però no m'agradava gens. A Vic, informàtica, amb aquells ordinadors gegants... Però no recordo gaires extraescolars”.

Quan li preguntaven què volia ser de gran, responia: “Escriptor”. “Des de molt petit. Quan a l’escola et feien escriure la típica redacció d'una pàgina, la meva era de set. Cada any guanyava els Jocs Florals. Tenia una màquina d'escriure Olivetti i escrivia els meus llibres i els enquadernava”. Encara en conserva algun. “Són terribles. Era l'època en què no llegia. Quan després vaig començar a llegir, vaig intentar imitar el que llegia i allà vaig trobar recursos”.

El seu pare treballava en un banc i la mare, a casa. “Sempre m’han donat suport. Després de l’institut vaig anar a Barcelona, a l'escola IDEP, a fer imatge i so. Això ho vèiem més factible. Ser escriptor era com una cosa molt etèria, amb què et guanyaràs la vida?” Té una germana dos anys més gran. “No s'ha dedicat a escriure ni a res de tot això, jo soc el raro de la família”.

I va venir el teatre. “Després d'estudiar a l'IDEP vaig veure que fer pel·lícules era molt car. Uns amics que feien teatre em van dir d’escriure una cosa, ho vam muntar i així vaig començar a provar”.

Realitat i ficció

El Max i l’Àlex són dos adolescents que s’enamoren a Un far a la fi del món. Preguntem a quin personatge s’assembla més. “Amb el Max comparteixo el descobriment i l’acceptació. Tots, gais o heteros, hem passat a descobrir què ens agrada, què no ens agrada i què volem fer. I amb l'Àlex comparteixo que és més llançat, més aventurer, i molt empàtic. Crec que soc una barreja de tots dos”.

La seva experiència a l’institut també té semblances amb la dels personatges. “El meu primer curs va ser dur. Es reien de mi perquè caminava fent saltets i em deien si era marica. Ja es feia aquesta broma i encara s’arrossega. Després, com que vaig repetir curs, vaig passar a ser el gran, el popular i ja no es ficaven amb mi”.

No és el mateix ara que abans. “Als anys 80-90 era molt més complicat. Ningú va saber mai que a mi m'agradaven els nois. No hi havia referents amb els quals jo pogués dir: «Mira, en aquestes novel·les hi ha nois als quals els passa això, o en aquestes pel·lícules o sèries». Quan sortia un gai era l'amic i se'n reien, per tant, pensaves: «Ho amagarem»”.

“[L’amor del Max i l'Àlex] És la història que jo i moltíssima gent de la meva generació no vam poder tenir. Era inviable, impossible. És més, passaves per la fase de «Va, això ja em passarà, a mi m'han d'agradar les noies», i t'obligaves a buscar-te’n una per fugir d'això. La història d'amor bonica en què coneixes una persona, te n'enamores, és recíproc i no hi ha cap problema hauria sigut meravellosa”.

L’illa de la novel·la és inventada, “és idíl·lica, un refugi”. “Està inspirada en una illa d'Holanda que es diu Marken. També té coses de Menorca, on vaig fer la mili. Em fa vergonya dir que m'ho vaig passar bé fent la mili. Tot i que em vaig haver de construir una cuirassa i ser el més heterosexual de tots, estar a l’illa va ser com unes vacances. Anàvem a la platja, vam llogar un pis i, per tant, no vivíem a la caserna, fèiem festes...”