Per què el meu fill em respon sempre ‘no’?

GironaEl no és una paraula de “poder” i “els adults la utilitzem molt”, assenyala Sara Tarrés, psicòloga infantil i orientadora familiar. Però quan és l’infant que ens la diu a nosaltres –i, a més, de manera persistent– d’entrada “ens cansa i ens frustra” i, més tard o més d’hora, “ens acabarem preguntant què estem fent malament en la criança per rebre aquest no per resposta”. El més probable és que aquesta negativa constant –que es comença a donar, sobretot, a partir dels dos anys– sigui un senyal que l’infant ha iniciat un procés d’individualització i diferenciació de les seves figures de referència. Per tant, és una “qüestió evolutiva” i una actitud “molt saludable” per al seu desenvolupament.

Què vol dir amb el 'no'?

Aquest no cap enfora és un sí cap endins. “Nosaltres ho podem entendre com una negativa, però per a ells és una afirmació d’un mateix, del seu jo i la seva identitat, que tot just comença a aparèixer”, afirma aquesta experta. Un altre motiu pot estar relacionat amb els límits i fins on pot arribar amb el seu no. També els permet construir la personalitat. Així doncs, no hi ha res personal contra l’adult ni tampoc l’adult ho està fent malament. “No hem de veure’ls com a nens tirans i desafiants, sinó que senzillament és una fase per la qual han de passar. No hi ha un problema a resoldre, sinó una etapa a acompanyar”, descriu Tarrés. “En ocasions, en edats primerenques –com ara entre els dos i els tres anys–, el no no expressa una negativa real, sinó que sovint forma part del procés d’afirmació i diferenciació”. D’altra banda, els infants que eviten expressar un no són més submisos. "D’adults, podran tenir dificultats per posar límits i diran sí quan voldran dir, realment, que no".

Quan ens hem de preocupar?

Segons Tarrés, membre del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, la situació es complica quan aquest no es dona al costat d'importants conductes disruptives. “És a dir, les rebequeries entorn dels tres anys són naturals i normals, però si són moltes i, a més, van acompanyades de crits o cops que ells mateixos es poden donar, hem d’atendre-ho i esbrinar per què passa i què hi ha al darrere d’aquesta actitud”.

Com podem evitar el seu 'no'?

Entrar en una lluita de poders entre el sí i el no és un “enrocament” innecessari i un “joc esgotador” per a l’adult. Segons aquesta psicòloga, cal posar la mirada en com plantegem la pregunta i donar opcions. És a dir, en lloc de dir: “Ara posarem el pijama”, perquè la resposta serà no, podem preguntar: “Et vols posar el pijama sol o t’hi ajudo?” I així amb altres coses: en lloc de “Vols menjar fruita?”, li plantegem: “Vols pera o plàtan?” En definitiva, donar opcions perquè pugui triar.

I el nostre 'no', què?

És habitual que als adults ens surti: “No ho toquis”, “Ara no puc”, “Ara no juguis”, “Aquí no”, “No pugis al sofà”... Nosaltres també podríem utilitzar menys el no i fer-lo servir per a quan realment ha de ser una negativa. I una altra consideració: “Els nostres fills també tenen dret a contestar que no a alguna cosa que volem que facin o necessitem que facin”, adverteix Tarrés.

En altres etapes tornaran les negatives?

Entre els 5, 6 i 7 anys, vindran de nou. “Es comencen a veure grans i posen el no per reivindicar-se”. També en la preadolescència, moment de “reafirmació de la identitat i individualització”. Segons Tarrés, "quan arribi l’adolescència ja no diran que no, sinó que faran altres coses, com ara tancar-se a la seva habitació, i això ja serà directament un no. Dues etapes més que també seran un procés i que, com la primera, acabaran passant. “Necessiten trobar espais per estar sols amb ells mateixos, escoltar-se, conèixer-se i començar a prendre petites decisions que els ajudin a construir la seva identitat i autonomia”, detalla aquesta experta, que afegeix: “En l’adolescència, més que anar-los al darrere, hem d’estar disponibles per a quan ells volen. Ser com la cortina de l’habitació: saben que hi és, però no molesta”.