Realment són cruels?

Fa uns mesos apareixia la notícia sobre una nena d’onze anys dels Estats Units que havia aconseguit superar un càncer al cervell. Era feliç d’haver sobreviscut, però malauradament es va acabar suïcidant perquè no va poder suportar les mofes i l’assetjament al qual era sotmesa pels seus companys d’escola. Es reien d’ella perquè li havia quedat una part de la cara deformada a causa del tractament. El cas de Bethany Thompson, d’Ohio, pot semblar extrem i excepcional, però les burles entre els infants són el pa de cada dia a les escoles d’arreu del món.

Un altre exemple. L’Isidre i el Joan tenen 5 anys i van a la mateixa classe. L’Isidre és molt actiu, està molt acostumat a relacionar-se amb persones adultes i sovint es mostra impacient amb els companys de grup. El Joan, en canvi, és de mena tranquil·la, té un ritme molt més lent i mostra dificultats en algunes àrees. Un dia fent jocs cooperatius els va tocar anar al mateix grup i l’Isidre s’hi va negar. Es va burlar del Joan i li va dir que era un nen petit i que no sabia córrer. Lògicament això va ferir el Joan, que es va posar a plorar. Afortunadament va anar a explicar-ho a la mestra, que va veure el conflicte que s’havia generat com una oportunitat d’aprenentatge per a tots plegats.

La mestra de l’Isidre i el Joan era Luz Guerrero. Fa més de vint-i-dos anys que treballa amb nanos d’educació infantil i primària, i en fa cinc que treballa l’educació emocional amb els seus alumnes perquè considera que si desenvolupéssim les competències emocionals “tots tindríem més benestar i no ens caldria utilitzar la burla en les nostres relacions”.

Aquell dia l’Isidre va poder aprendre a posar-se en el lloc de l’altre i a acceptar les diferències, i el Joan a fer-se valer i a no deixar-se humiliar. La mestra, la Luz, va aprendre a acompanyar-los de manera que no es tornés a produir una situació semblant a la seva classe i si, es donés el cas, poder resoldre-la de manera més autònoma.

COMPORTAMENT HABITUAL

“Malauradament aquesta mena d’històries són un reflex del que viuen els nens i nenes des de ben petits”, assegura Raquel Sala, educadora social i també impulsora del projecte Supervivents.cat, una plataforma de suport a les persones que pateixen bullying i a les seves famílies.

Ara bé, la pregunta és: ¿per què hi ha infants que es burlen dels altres? ¿Realment és consubstancial a la canalla petita ser cruels? Hi ha nanos que ho fan perquè en realitat són molt insegurs i tenen poca autoestima, i el fet de burlar-se d’algú que creuen més feble els fa sentir importants. També ho fan per cridar l’atenció, per autoafirmar-se, per sentiment de pertinença al grup o perquè no han après a acceptar les diferències... Sigui pel motiu que sigui, “normalment un nen que es burla d’un altre de manera reiterada ho fa perquè no se sent bé amb ell mateix”, assegura convençuda la mestra Luz Guerrero.

Eines per poder ajudar-los

¿Com ha d’actuar l’infant que pateix les burles d’altres nens? D’entrada, depèn una mica de cada edat, però el primer és tenir present que és important que l’infant pugui tenir confiança en els seus referents adults (pares i mestres) per explicar-los què passa i demanar-los ajuda, explica la mestra Luz Guerrero. Per això cal haver fet una feina prèvia que hagi permès que la canalla confiï en els adults del seu entorn. A més, els adults els hem d’ensenyar a fer-se respectar i a mirar d’ignorar el nen o nena que li ha fet la burla, per exemple, practicant diferents respostes que podria donar-li quan li torni a passar. L’educadora social Raquel Sala recomana especialment treballar l’autoestima de la criatura i que els pares donin al nen molt de suport. Sala també remarca que en cap cas s’ha de justificar l’acció de l’infant que fa mal, per molts problemes que pugui tenir al darrere.

El comportament que vegin en els pares és fonamental en aquests casos: “Si els adults tendim a valorar o criticar les persones pel seu físic i assenyalant-ne les vulnerabilitats, estem comprant molts números per aconseguir que el nostre fill reprodueixi aquests comportaments de manera augmentada”, assegura la doctora en psicologia clínica Amalia Gordóvil. Per tant, afegeix, “si volem fills respectuosos necessitem pares respectuosos”.

L’Amalia recorda que els pares “fem de mirall als nostres fills i que els nens aprenen infinitament més i millor per imitació que pels discursos que els puguem fer. La clau és oferir models saludables als nostres fills i dedicar-los temps de qualitat amb nosaltres”.

L’EMPATIA COM A REMEI

¿I es comporten així perquè són cruels o fan mal de manera inconscient? Segons Raquel Sala, “més que cruels són radicalment sincers o honestos, perquè encara no han après certes normes socials”. A més, “definir un nen com a cruel no l’ajudarà a desenvolupar actituds de respecte cap als altres ni una bona autoestima cap a ell mateix”, afegeix Amalia Gordóvil, que és professora de la UOC i treballa al centre de psicologia GRAT. Aconsella que “quan un nen es comporta de forma cruel o emet un comentari cruel hem d’asseure’ns amb ell, esbrinar què està passant a la seva vida i treballar l’empatia perquè es pugui posar en el lloc de l’altre i comprengui quina càrrega emocional tenen els seus actes en la vida dels altres”.

També és molt important, afegeix Luz Guerrero, “ensenyar-los les conseqüències del seu comportament des de ben petits i ajudar-los a recordar com s’han pogut sentir ells en una situació similar perquè ho puguin entendre millor”.

Per tot plegat, el treball de l’empatia és fonamental i Amalia Gordóvil recomana aprofitar qualsevol ocasió per treballar l’empatia en la vida quotidiana. Per exemple preguntant als petits com creuen que ens sentim amb una determinada situació o dient-los directament com ens sentim i què ens fa sentir així, fet que estimula que els nens aprenguin a posar-se en el lloc de l’altre.

“Els pares i mares tenim la responsabilitat de donar exemple i educar les emocions dels nostres fills i filles”, recorda la mestra Luz Guerrero, ensenyant-los a prendre consciència de les seves emocions però també de les dels altres, perquè així podran aprendre a regular-les i a millorar les seves habilitats socials, alhora que podran mantenir bones relacions amb les persones que els envolten. Per poder avançar en aquest camí i assolir aquestes fites educatives, primer cal que siguem els pares i mares els que treballem i desenvolupem la nostra intel·ligència emocional per poder ajudar els nostres fills.

Contes que poden fer mal

Qui no s’ha trobat mai explicant el conte de La Caputxeta Vermella o el de Les set cabretes i el llop als seus fills i quan ha arribat a la part més cruel -el grau depèn de cada conte- ha sentit la necessitat de tergiversar-la perquè li ha semblat que no calia que els infants sentissin determinats tipus de comportaments? Luz Guerrero es lamenta que hi hagi molts contes tradicionals que són exemples de crueltat, i anima els pares i els educadors a canviar la història original per una altra que fomenti conductes més amables. A més, remarca que actualment també hi ha una gran oferta de contes que treballen les emocions i els valors. N’hi ha moltíssims, però un d’aquests contes és Orelles de papallona (Kalandraka), de Luisa Aguilar. La protagonista és la Clara, una nena que té les orelles grosses i els altres es riuen d’ella. La mare li diu que no és que tingui les orelles grosses, sinó que les seves orelles són de papallona i ho pinten tot de colors. D’aquesta manera la mare l’ajuda a no fer cas de les crítiques reforçant l’autoestima de la nena i treballant valors com el respecte als altres.