“Ajudeu-me (una mica) a educar els meus fills”

¿Els nens són dels pares -els pertanyen en exclusiva- o són, més aviat, propietat del món? Aquesta pregunta tan gruixuda s’amaga rere l’interrogant inicial: ¿qualsevol té dret a educar els nostres ¿a fer-los observacions -a renyar-los, fins i tot- sense conèixer-los gaire o gens i, potser, sense que hi siguem o ho permetem? Estaríem d’acord que la responsabilitat de l’educació en majúscula i en abstracte -escollir-la i executar-la- l’han d’assumir els progenitors en primer terme; que, sobre el paper, la deleguen als educadors en part, i que, com a molt, la cedeixen, amb límits, a avis, oncles, amics, cangurs... Ara, ¿quin paper hi té l’entorn menys íntim (la societat, la comunitat)? És innegable que un espectacle, una sèrie, un reguitzell d’adults coneguts o desconeguts i tot d’altres agents diversos transmeten coneixements, costums i valors a la canalla. Podem controlar-ho? Hem de fer-ho?

“Els pares -assegura la pedagoga Victoria Rodríguez Castán- tenen el deure que els seus fills rebin una educació de qualitat, sobretot en l’etapa d’escolarització obligatòria, i complementàriament d’acompanyar-los i motivar-los en el seu itinerari formatiu, i l’administració pública ha de vetllar pel compliment d’aquest dret”. Rodríguez Castán és tècnica d’educació a l’Ajuntament de Girona, professora col·laboradora de la UOC i membre de la junta del Col·legi de Pedagogs de Catalunya i de l’associació ACEFIR. Matisa: “Però la tasca d’educar no és exclusivament dels pares, sinó que és compartida i en són corresponsables tots els agents educatius de l’entorn, és a dir, les escoles, els espais educatius de lleure diversos, els mitjans de comunicació, etc.”

COSA DE TOTS

Educar pertoca als pares; sobretot, però no només: “En general, els codis de família reconeixen tres funcions bàsiques: protecció, socialització i educació”, remarca Montserrat Alguacil de Nicolás, doctora en pedagogia, professora titular de Blanquerna (URL) i membre de la xarxa d’experts del Col·legi de Pedagogs de Catalunya. “Per tant -continua-, els pares han de tenir cura dels seus fills de manera que n’afavoreixin el desenvolupament integral, i, únicament en el cas que no se’n puguin fer càrrec, l’estat es reserva la possibilitat de prendre’ls el que coneixem com a tutela”. Sense arribar a aquest punt, subratlla Alguacil, els progenitors tampoc estan sols: “Però és obvi que els pares no en són els únics responsables. L’educació, entesa com una dimensió nuclear de la formació de l’ésser humà, correspon a diferents agents socials”. És cosa de tots.

Amb més o menys traça i raó, veus espontànies -sovint anònimes- s’adrecen als nostres fills. Com ens ho hem de prendre? Hi tenen dret? Rodríguez Castán: “Sí, però no de qualsevol manera, és a dir, no es pot renyar sense cap fonament d’aprenentatge constructiu. Si afirmem que tothom educa, que l’entorn en si mateix educa, un comentari constructiu expressat per una persona desconeguda davant una situació o un fet concrets pot causar, fins i tot, un impacte educatiu positiu i beneficiós per a l’infant o jove. La corresponsabilitat de l’educació s’estén a la ciutadania en general”. A tothom.

L’escola sola no fa miracles

Els pares, ¿encolomen als mestres un esforç educador indelegable? Rodríguez Castán: “Considerar que es pot delegar íntegrament l’educació dels nostres fills a l’escola és una concepció errònia i absurda, perquè el primer context d’aprenentatge per als infants i joves és, sens dubte, el familiar; en aquest sentit, hem de ser conscients que la formació integral dels nostres fills no la poden assumir i no l’han d’assumir l’escola ni tampoc els avis”. Alguacil, per la seva banda, cita les tres revolucions educatives que identificava José Manuel Esteve (les escoles antigues, les sorgides de la Revolució Francesa i l’escola inclusiva actual), i assegura que ja som a la quarta, en què “l’escola ha perdut el monopoli de l’educació sistematitzada”. Nega, a més, que se li carregui el mort: “Mai com ara els pares s’han preocupat per l’educació dels seus fills i filles: moltes persones emigren perquè els seus fills tinguin millors oportunitats formatives; i altres pares participen de manera activa en l’escola a través de les comunitats educatives”.

“La pregunta ja té una connotació negativa”, denuncia Alguacil: “¿Un estrany pot renyar el meu fill? ¿I si ens plantegem, per exemple -proposa- si un adult estrany pot ajudar el meu fill a creuar un carrer? Tots nosaltres actuem de models, les nostres accions contribueixen a formar els nens. Si la societat resol els seus problemes cridant i amb crispació, aquest és el sistema que interioritzen els infants per tractar els seus problemes”. Per tant, diu, cal canviar de xip: “El tracte, la deferència, el respecte, etc., són importants no perquè contribueixin, a través de la nostra actuació, a modelar els infants, sinó perquè ajuden a fer una societat millor”. Per als petits i per als grans.

EDUCAR EN COMUNITAT

Tothom, doncs, educa els fills de tothom. A tres nivells, concreta Rodríguez Castán: “S’educa des de tots els contextos d’aprenentatge: formal (a través d’institucions educatives, escoles, universitats, centres de formació...), informal (a través de la família, els amics...) i no formal (a través de les noves tecnologies, els mitjans de comunicació...)”. I durant tota la vida, recorda Alguacil: “La socialització i l’educació comencen amb el naixement i s’acaben amb la mort. L’anomenada socialització primària té lloc a la família i suposa la interiorització de comportaments afectius, normatius i cognitius que s’assumeixen com un ordre natural; aquesta educació es caracteritza per la importància del factor afectiu. Per la seva banda -afegeix-, les socialitzacions secundàries es desenvolupen en l’entorn, entre el grup d’amics, a l’escola, interaccionant amb els mitjans de comunicació i les xarxes socials, en entitats de lleure... Per tant -conclou-, els agents i àmbits de socialització i educació són molts. Els infants i els joves són molt permeables i el context és, sens dubte, molt rellevant”.

I la família, ¿què hi pinta en això, Montserrat? “Les responsabilitats dels pares són procurar un entorn educatiu estimulant i, també, promoure un esperit crític davant tots els elements de la societat”. Victoria Rodríguez Castán destaca que els pares supervisen la tasca pedagògica de les escoles: “Les famílies autoritzen l’escolarització dels seus fills, els autoritzen a participar en activitats extraescolars i casals diversos, i exerceixen la funció d’avaluació de l’entorn formal de l’educació en espais com l’AMPA i el consell escolar de centre”. Alguacil celebra que la llei catalana del ram doni més autonomia als centres, però és realista pel que fa a la fiscalització dels col·legis a mans dels pares i d’altres agents de proximitat més enllà de la inspecció administrativa: “Encara hem de ser capaços de desenvolupar aquesta nova cultura escolar que empodera la comunitat educativa”.

AFER D’ESTAT

L’ensenyament és un afer familiar, social i, diguem-ne, d’estat: n’hi ha ministres, consellers i regidors. “L’educació és un dret fonamental, i l’administració pública en general ha de vetllar per garantir una educació pública de qualitat d’accés en igualtat d’oportunitats”, ressalta Rodríguez Castán, i argumenta per què no ho pot fer a distància: “Des de la proximitat de la ciutat i el territori, on les necessitats i els problemes són a tocar, és des d’on es pot fer realitat el dret a l’educació”. I es fixa en la importància dels plans locals, “un espai -afirma- de participació, diàleg i construcció d’entorns d’aprenentatge que eduquen, en què la veu de les famílies també és present”. I on es troben amb actors institucionals com l’administració, les entitats i les empreses: “Una ciutat educadora és una ciutat que obre horitzons de possibilitats i oportunitats per a tots els que hi viuen”. La universitat del carrer.

Anna Gabriel i la criança tribal

“Si pogués formar part d’un grup que decideix tenir fills en comú i en col·lectiu, em satisfaria la idea”, declarava la líder cupaire a Catalunya Ràdio el 2016 amb gran rebombori. “El proverbi africà que diu que «per educar un nen, cal una tribu sencera!» -apunta Victoria Rodríguez Castán- es refereix al fet que la comunitat educa, és a dir, educa tothom, sigui de manera formal, informal o no formal”. Montserrat Alguacil hi està d’acord: “Aquesta expressió té molta raó de ser en la cultura africana, d’on prové. Per exemple, quan un infant es quedava orfe, els parents, els veïns, etc., l’afillaven de manera natural, perquè es considerava responsabilitat de tota la comunitat”. Va molt més enllà: “Quan treballava a l’escola i vam començar a introduir a les aules la importància de separar deixalles i fer reciclatge, eren els infants els que ensenyaven i feien de model d’actuació per a les seves famílies. Tota la societat contribueix a l’educació dels nostres infants i joves, però ells, alhora, contribueixen a l’educació dels adults i, per extensió, de tota la societat”.