Deixeu-los que es frustrin (i que s’entristeixin)

Les criatures i els adolescents s’han de frustrar, i entristir, perquè són emocions que han d’aprendre a resoldre sols, amb la nostra companyia, però ho han de fer ells. Ho afirma la psicòloga Clara Mas Bassas, que acaba de publicar el llibre Ho vull ara. Consells i eines per ajudar els nostres fills a tolerar la frustració (Rosa dels Vents).

¿I quan poden començar a aprendre a frustrar-se? Des de ben petits. Jugant a casa amb els germans, amb els pares, perdent partides de cartes, per exemple. “Deixar-los guanyar perquè no perdin és un error, perquè és quan poden començar a gestionar la frustració”. També han de veure com ho fan els pares “perquè són les primeres persones en què s’emmirallen”. Així que si els adults són dels que reneguen i s’enfaden quan perden una partida, després no cal preguntar-se per què els fills s’enfilen quan els passa a ells. “Per començar, han d’entendre que un joc suposa un entreteniment que fem per passar-nos-ho bé i que perdre i guanyar és la gràcia del joc, i no passa res, perquè s’hi pot tornar les vegades que es vulgui”.

No resoldre, acompanyar

En l’adolescència, les frustracions es poden generar pels amors no correspostos. “No els l’hem de resoldre, sinó que els hem d’acompanyar, perquè probablement els passarà més d’una vegada i, per tant, ells han de fer el procés de dol per superar les expectatives que tenien i acceptar la realitat”. Ara bé, els pares poden estar al seu costat, “els han de fer entendre que són allà i que, si volen, hi poden descarregar l’emoció que senten, però no resoldre’ls-la”. De fet, diu la psicòloga Clara Mas, “quan som adults també ens pot passar, necessitem més algú que ens escolti perquè hi tenim confiança”.

Per acabar, una altra manera d’afrontar la frustració –exercici que també han de fer els adults– és acceptar que les criatures i els adolescents s’han d’avorrir. “Ens costa molt als adults acceptar-ho, perquè està relacionat amb la societat en què vivim, que ens demana sempre ser actius”, afirma Mas, que conclou que s’ha d’acceptar que hi ha d’haver estones que no s’ha de fer res. De fet, els neuròlegs han assegurat que els infants que han sabut avorrir-se, de grans han tingut capacitat de prendre decisions pròpies. Per què? Perquè, com que no tenien res planificat, han hagut de fer connexions a la zona de l’escorça del cervell, que és la relacionada amb la presa de decisions. Així que el cervell s’hi ha entrenat.