David Verdaguer: "L’humor em va evitar el 'bullying'"
Fill únic, era un nen amb molta imaginació a qui no li agradava jugar a futbol i preferia parlar amb les nenes a l'hora del pati
David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983) és actor de teatre, cinema i televisió. Es va convertir en una cara coneguda fent del reporter del bigoti a l'APM?, a TV3. Aquest any ha guanyat el Goya al millor actor per Saben aquell. Actualment el podem veure a l’obra Elling, fins al 14 d’abril a La Villarroel.
El David va anar a l’escola Fonlladosa de Malgrat de Mar. “Era bastant bo escrivint i llegint en veu alta, sempre em deien: «Verdaguer, llegeix tu». Escrivia bé perquè tenia molta imaginació, però feia moltes faltes d’ortografia. M'anaven malament les matemàtiques, l’anglès... Era un nen molt llest, però no intel·ligent”. I ja actuaves? “M’agradava molt parlar i una vegada em van fer fora de classe per fer de Déu nostre senyor amb un llamp”.
L’humor ajuda? “A mi em va evitar el bullying. Jo era molt dolent en els esports; crec que vaig ser de sucre fins als 19 anys. Al pati estava amb les nenes, parlant. Jo no jugava a futbol. Amb els amics em portava molt bé perquè reien molt amb mi i això em va salvar”.
Li pregunto si sempre ha volgut ser actor. “Fins als set anys volia ser metge, però no m’agrada la sang, soc hipocondríac i s’ha d’estudiar molt. Als nou vaig anar a veure El malalt imaginari, de Molière, al teatre amateur a Malgrat de Mar, i vaig pensar: «Vull fer això». I vaig començar a fer teatre amateur al meu poble i després a Pineda de Mar”.
El David és fill únic. “De petit volia un germà o un ximpanzé, però vaig tenir una gata i un conillet d’Índies. Volia un germà de veritat. Si t’eduquen bé, no crec en el tòpic que els fills únics són persones egoistes, però sí que és veritat que creus que tot passa per tu. Sobretot totes les coses dolentes. Si et veig pel carrer i et dic «hola» i et veig seca, pensaré: «Li he fet alguna cosa?». I no, que no va de tu la vida, noi!”. Creus que està relacionat amb ser actor? “Té a veure amb la inseguretat i amb l’aprovació de l’altre i això potser sí que està lligat amb la feina d’actor”.
Del poble a la ciutat
No ve d’una saga d’actors. “El meu pare era professor de ioga i la meva mare comptable. El meu avi havia fet teatre amateur i deien que era molt graciós”. I com es van prendre la teva decisió? “Tenien molt clar que un sempre és a temps de dedicar-se al que vulgui i que si havia d’estudiar que fos una cosa que em motivés. Em van donar absoluta llibertat”.
Va estudiar interpretació al Col·legi de Teatre de Barcelona. “No vaig poder fer les proves de l’Institut del Teatre perquè estava treballant de pallasso en una comunió i em vaig trencar el menisc. Potser no hi hauria entrat. Vaig anar al Col·legi, que és privat. M’ho vaig passar teta. Un noi de poble, vens a viure a Barcelona, els caps de setmana tornes, càrregues de tapers de la mare... És una època molt maca”.
El David té una filla de sis anys amb l’actriu Maria Rodríguez. “A vegades em sento una mica culpable perquè tenim una feina, tots dos, que és complicada d’horaris. Però quan estem amb ella estem al 100%. I una cosa que li estem deixant és que té uns pares que gaudeixen amb la seva feina. La Lupe s’ha de dedicar al que vulgui, però que sigui feliç”. Creus que voldrà ser actriu? “Si vol, em semblarà bé. No soc de consells, però que no esperi que li truquin, que s’inventi ella les coses. Una cosa és treballar i una altra és la fama. I treballar ho pots fer. Pots posar-te uns tirants blaus tot vestit de negre, agafar una maleta i recórrer totes les biblioteques de Catalunya, i vius d’això o malvius d’això, però estàs fent el que t’agrada. Jo des dels 15 anys feia de pallasso en comunions, teatre al carrer... He tingut molta sort, però també fa molts anys que m'ho curro”.
