Créixer amb un nus a l'estómac: una infància amb ansietat i depressió

Barcelona“Em sentia molt diferent de tothom, tenia la sensació de sentir-me dèbil a l'escola i vaig desenvolupar ansietat i molts sentiments de tristesa”, explica la Mireia, que ara té 23 anys i recorda com va ser gestionar l’ansietat i la depressió durant l’adolescència. “Em quedava a classe, no sortia al pati, arribava tard, no tenia ganes de parlar amb les amigues. Tot semblava normal, però internament estava malament i em vaig anar aïllant”, comenta sobre els atacs d’ansietat que van aparèixer als catorze anys i que no va poder verbalitzar fins als setze.

Tot i que l’ansietat i la depressió estan socialment molt lligades a les edats adultes, aquesta realitat entre els infants també existeix: es calcula que entre el 10% i el 20% dels nens i adolescents podrien presentar un trastorn d’ansietat, segons adverteix el Centre de Psicoteràpia Itersia.

Quan la salut mental també és cosa d’infants

Aquesta xifra no és només estadística; té noms i cognoms. En el cas de la Berta, la família va començar a sospitar quan els diumenges a la tarda la nena, de només nou anys, anticipava molt la sensació de començar l'escola el dia següent amb mals de panxa recurrents. “Al principi no li dones gaire importància perquè creus que és mandra, fins que va arribar un dia que li va ser impossible entrar al centre. Estava totalment bloquejada; la situació va anar augmentant fins a fer-se insostenible i va estar setmanes sense anar a l’escola”, explica l’Antonio Joaquín Serrano, el pare de la Berta.

Tant en el cas de la Mireia com en el de la Berta, l’ansietat es va focalitzar en l’entorn escolar. “Quan la deixàvem al col·le, se sentia sola i li venia l'ansietat, però en realitat tot derivava de la separació que la seva mare i jo estàvem vivint i que ella no havia sabut gestionar emocionalment”, comenta l’Antonio.

En el cas de la Mireia, la pressió acadèmica la superava: “Qualsevol cosa que impliqués examinar-me em feia sentir fatal, l'ansietat m'agafava abans i durant l'examen, i no podia afrontar-ho. Sentia que la nota em definiria com a persona, em feia tanta por fracassar que explotava”, explica. Tot i que a casa seva no eren rígids amb les notes, ella ho vivia com un fracàs per la seva pròpia cerca de l'excel·lència. A mesura que l’ansietat va començar a ser més present, també van aparèixer sentiments de tristesa que la van portar a una depressió.

Ansietat i depressió: dues cares d’un mateix malestar

Aquest pack emocional és el que els experts anomenen comorbiditat. “L'ansietat i la depressió van molt de la mà perquè pertanyen a la mateixa esfera, la presència simultània de diversos símptomes en menors de deu anys és alta”, explica Laia Mollà, psicòloga especialista en psicologia clínica, adjunta a l’Àrea de Salut Mental de l’Hospital Sant Joan de Déu. En el cas de la Mireia va ser un procés progressiu: “Vaig començar amb ansietat, després convivia amb els dos símptomes i, cap al final, recordo estar més deprimida: estava esgotada, sense ganes de fer res, amb pensaments molt negatius”.

La depressió es va allargar més que l’ansietat, mentre el seu entorn no percebia la gravetat del que passava. “En general, les nenes presenten més perfils "internalitzats" (tristesa i por) i els nens perfils més "externalitzats" (irritabilitat, ràbia, trastorns de conducta). Sovint la depressió en un infant es manifesta perquè està enfadat tot el dia o fa més rabietes, en lloc de plorar a la seva habitació”, explica Mollà.

Quan la por deixa de protegir

“La por és normal i adaptativa: ens avisa d'un perill i ens ajuda a adaptar-nos a l'entorn, el problema arriba quan és desproporcionada al grau de l'amenaça o quan apareix davant d'estímuls que no són realment perillosos”, explica la doctora Mollà. Per exemple, és normal estar nerviós abans d'una presentació, però si aquesta por impedeix dormir o bloqueja l’infant, llavors és ansietat.

L'ansietat en els nens pot manifestar-se a través de múltiples tipologies que sovint s'encavalquen. Segons l’Hospital Sant Joan de Déu, la més freqüent és la fòbia específica (19,3%), una por excessiva a estímuls concrets com animals, l'entorn natural o situacions com l'escola. La segueix la fòbia social (9,1%), en la qual l'infant pateix davant la proximitat de situacions socials per por al ridícul o a la crítica, i el trastorn d’ansietat per separació (TAS) (7,6%), que genera angoixa davant l’absència de les figures de referència i por que els passi alguna cosa.

Amb una prevalença menor però un impacte profund, hi ha el trastorn d’estrès posttraumàtic (5%), que sorgeix després de viure experiències traumàtiques, i el trastorn de pànic (2,3%), caracteritzat per atacs d'ansietat sobtats i imprevistos. Finalment, el trastorn d’ansietat generalitzada (TAG) (2,2%) provoca una preocupació constant per tot tipus de qüestions quotidianes –sovint acompanyada d'irritabilitat i alteracions del son–, mentre que l’ansietat per la salut deriva en conductes obsessives i compulsives davant la por a emmalaltir.

“Les pors van lligades a la maduresa cognitiva”, detalla la doctora Mollà. Mentre els nens petits tenen pors més "egocèntriques" (animals, foscor, monstres, la mort), en l'adolescència passen a ser relacionals: pors a la identitat o a la valoració dels altres. “La por és molt primitiva i irracional; per molt que et diguin que no hi ha perill, la sensació no marxa fàcilment”, afegeix.

El perill de la minimització

“Quan ets petit no saps explicar què et passa. Recordo mals de panxa, mossegar-me les ungles, rascar-me molt les mans i fer-me ferides. També tenia molta son tot el dia, una mena de letargia provocada pel propi malestar”, explica la Mireia. En aquell moment, aprovava els exàmens i a casa no tenien la sensació que res anés malament, tanmateix, amb l’arribada al batxillerat va començar a suspendre. “Això va alimentar més la meva por, no escoltava a classe, no dormia, estava bloquejada i a casa se’n van adonar, no tant per l'ansietat com per la tristesa, va arribar un punt que ja no volia sortir del llit”, explica.

En el cas de la Berta, l’Antonio va detectar els senyals perquè ell mateix havia patit ansietat de petit. “Vaig patir molt. Com a pare, penses: «Vaig passar pel mateix i ho vaig passar molt malament. És una situació desagradable, de por, de bloqueig absolut»", recorda l’Antonio, que avui presideix l'associació Amb Experiència pròpia, dedicada a lluitar contra l'estigma de la salut mental.

La barrera del silenci i la desconfiança

Quan els adults van detectar aquesta situació, la Mireia va sentir que les seves pors eren minimitzades. “Una professora em va dir que eren coses de l’adolescència. El fet de no sentir-me escoltada va fer que no ho expliqués més”. Aquest sentiment d’incomprensió que descriu té un reflex directe en les dades. Segons l'últim Baròmetre d'Opinió d'UNICEF (2024), el silenci és la resposta majoritària entre els joves: més d'un 50% dels adolescents que identifiquen un problema de salut mental no demana ajuda. Un 67,6% no ho explica a la família per no preocupar-los, i més de la meitat (un 56%) no confia en els seus professors o orientadors per parlar-ne.

Aquesta fractura de confiança amb l'entorn adult provoca que un de cada tres joves transiti pel seu malestar en absoluta solitud. “No volia compartir-ho perquè no sabia explicar-ho, perquè pensava que ningú m'entendria o que em jutjarien. Em feia vergonya sentir-me diferent”, confessa la Mireia.

Detectar a temps per no cronificar

Tot i la barrera del silenci, l’escola i la família continuen sent els espais fonamentals per destapar aquest tipus de malestars. “Els nens sovint no saben explicar què els passa; cal estar atents, observar i, sobretot, normalitzar i empatitzar. No hem de fer com si no passés res, hem d'ajudar-los a posar paraules al que senten, Com més habilitats emocionals tinguin, més eines tindran en el futur. També és clau que nosaltres, els adults, els ensenyem les nostres pròpies estratègies de gestió del patiment”, comenta la psicòloga de l'Hospital Sant Joan de Déu.

Segons l’experiència de l’Antonio a l’Associació, en molts casos a escoles i instituts falten més orientadors psicològics. “Ells són el primer esglaó per poder ajudar-los, si ho detecten i els donen aquesta tranquil·litat per rebaixar la tensió. El treball posterior de professionals es farà fora. Tot i que s'està millorant, falten recursos, més professionals i falta més cultura emocional en general”, comenta. Durant els anys que fa que forma part d'Amb Experiència Pròpia, ha notat un augment en els casos d’ansietat i depressió en infants i joves: “En tallers de l'ESO, en grups de trenta alumnes, n'hi ha uns cinc o sis amb problemàtiques d'ansietat, depressió o autolesions. El volum s'ha intensificat moltíssim”, adverteix.

El dret a posar-se en primer lloc

“És molt important observar si hi ha un patiment desproporcionat. Com més es cronifica un símptoma, més difícil és modificar-ho després”, comenta la psicòloga. El camí cap a la salut mental en infants i joves no és fàcil i encara se sent com si aquests malestars formessin part de l’esfera dels adults.

Avui la Mireia mira enrere amb la perspectiva que dona el temps i la teràpia. “M'ha costat molt separar la meva identitat de l'ansietat i la tristesa, perquè van ser molts anys sentint que jo era el meu trastorn, però m'ha ajudat a créixer com a persona i a canviar coses de mi que no m'agradaven”, comenta. La Berta, que ara té catorze anys, li deia fa poc al seu pare: "D’aquí en endavant seré egoista amb la meva salut mental", un frase que l’Antonio celebrava com un èxit.

En tot aquest recorregut la Mireia n’ha après molt. "M'hauria agradat que algú em digués que no estava boja, que el que sentia era real i que se'n pot sortir", reflexiona. El repte, com recorda l'Antonio, és que la salut mental deixi de ser un xiuxiueig als passadissos de les escoles per convertir-se en una prioritat a les taules de totes les famílies. Perquè detectar a temps un mal de panxa emocional pot canviar, literalment, el curs d'una vida.