Coia Valls: "Vaig ser una nena molt invisible"

Coia Valls (Reus 1960) és actriu, professora, logopeda i escriptora. El 2010 va guanyar el premi Néstor Luján de novel·la històrica amb la seva primera novel·la, La princesa de Jade. Ara publica la desena, El somni de Gaudí (Rosa dels Vents).

Va estudiar a l’escola Sant Josep de Reus. “Era de monges, i la meva mare m'hi va començar a portar abans que tingués l’edat, als dos anys, perquè havia de treballar i cuidar la meva germana petita”. Era una nena molt tranquil·la. “Així com ma germana s’enfilava per tot arreu, jo era una mena de carxofa. Escoltava, mirava, jugava amb una joguina i m'hi podia passar hores”.

Quan sortia de l’escola anava a casa de la padrina. “Amb la mare del meu pare tenia una sintonia molt particular. La mare sempre anava atrafegada i la padrina era una persona molt tranquil·la, que feia punta de coixí. Aquest so m'ha acompanyat sempre com una melodia en la qual trobo calidesa, és com estar a casa”.

A prop de Reus tenien una granja de gallines. “El pare primer va ser viatjant, era representant de no sé quin producte. I després vam posar una granja de gallines. Pesava els ous i ajudava en el que convingués. Passàvem els estius allà. Jugàvem amb fang, a comprar i a vendre, fèiem excursions, anàvem a buscar cargols quan plovia, arreglàvem el camí amb el pare, posàvem pedres, cavàvem, trèiem herbes, ens banyàvem en una bassa... No anàvem a casals ni res d’això”.

A casa el pare tenia un despatx. “Era un lloc absolutament prohibit per a ma germana i jo. Un dia que ell va sortir, vaig entrar i vaig agafar un llibre: Siete maneras de matar a un hijo. I durant una temporada vaig estar observant mon pare preguntant-me què havíem fet nosaltres, que si molestàvem o què. I llavors molt més tard vaig entendre quin era el veritable significat d’aquell títol”.

Millors amigues

Una germana un any i mig més petita. “Ella era la meva millor amiga. Jugàvem molt. Ella és molt més manaire, tot i que sigui més petita. Recordo que la mama em deia, cuida la teva germana, perquè jo era la gran. Aquests rols que s'estableixen a les famílies. I jo deia, però com he de cuidar la meva germana? Si quan jo arribo, ella ja ha anat, ha pujat, ha tornat a anar i ha tornat a passar. Ella era molt més d'acció”.

Als 13 anys van anar a viure a Tarragona, on els pares posen una polleria i una fonda. “Vaig plorar, perquè la gent de Reus som molt de Reus. El papa va fer dibuixar la campana de Reus al menjador! Va costar una mica introduir-nos a Tarragona. De fet, és la meva ciutat d'acollida, però casa és Reus”.

Va descobrir la vocació d’escriure. “No tenia massa habilitats, tampoc no era àgil a nivell competitiu, ni d'esports. Per tant, era com molt invisible. Però com que jo sempre escrivia, perquè anava buscant paraules per entendre'm, les meves amigues es van adonar de la meva habilitat i em buscaven a l’escola per fer felicitacions de Nadal, per escriure una carta d'amor al seu xicot...”

Va estudiar magisteri. “Jo volia fer psicologia o pedagogia terapèutica, però havia d'anar a Barcelona i aleshores no podia. Vaig pensar: faré magisteri, podré treballar, guanyaré un sou i podré estudiar fora. I quan vaig acabar educació infantil, necessitava saber més i em vaig posar a treballar amb nens amb paràlisi cerebral. I mentrestant vaig estudiar pedagogia terapèutica i quan vaig acabar, logopèdia. He passat uns 40 anys a l'escola pública, 30 anys treballant amb nanos amb sordesa i trastorns greus. I escrivint paral·lelament els últims 29 anys”.

I què surt de la teva infantesa a les teves novel·les? “La nena indefensa, aquesta capacitat d'aïllament del món que tenia, i també la rebel·lia, en un moment donat plantar-te i dir, ja n'hi ha prou. Aquesta dona que emergeix més valenta, que intenta no ser invisible”.