El caràcter dels fills, neix o es fa?

De vegades, els fills ja són extravertits d’ençà que són ben petits o surten amb una timidesa que ningú té a la família. La naturalesa del caràcter dels fills sembla un misteri inescrutable però té els seus propis mecanismes de conformació. La família i l’escola hi tenen un paper crucial, si bé el seu efecte només se suma a una personalitat global. La professora de psicologia de Blanquerna-URL, Eulàlia Arias, explica que des de la psicologia es diferencia entre dos conceptes: temperament i caràcter.

En primer lloc, el temperament és la base genètica i constitucional, i ja està força formada en el nounat: “Al néixer, cadascú de nosaltres ja té una manera particular de reaccionar als estímuls, de respondre al dolor, de passar d’un estat corporal excitat amb plors i crits a un de calmat i atent o a un estat de somnolència i son”. A més a més, el temperament està més arrelat dins de cada persona i és més complicat de canviar. D’altra banda, el caràcter es va formant al llarg de la vida “en funció de les interaccions que fem amb els altres i amb el nostre entorn”. Així, les circumstàncies vitals de cadascú, els malestars, les vulnerabilitats, els vincles i les relacions amb els altres, influeixen en la formació del caràcter.

LA PERSONALITAT, “DINÀMICA I VARIABLE”

Com a suma de les dues cares, temperament i caràcter, sorgeix la personalitat, la manera que té cadascú d’afrontar la vida. En aquest terreny, l’escola i la família són els dos contextos clau. La infància i l’adolescència són les etapes més importants en la configuració de la personalitat: “Uns mestres i uns progenitors atents a les necessitats dels seus fills, observadors, empàtics i alhora ferms amb els límits, ajuden a aconseguir que l’infant aprengui a regular el seu comportament”, explica. Així, malgrat l’arrelament del temperament en la nostra personalitat, Arias defensa que “la personalitat és dinàmica, variable i es configura al llarg de la vida”.

L’eneagrama Infantil

L’autor de l’assaig El eneagrama infantil (Ed.Desclée de Brouwer), el terapeuta Luis Arribas, aprofundeix en com un corrent místic molt antic, el sufisme, es va encarregar de categoritzar el caràcter en nou tipus d’expressions personals: és una classificació coneguda com a eneagrama infantil, que descriu tant el comportament com l’expressió física de l’individu. Com una mena d’autopista bifurcada en nou carrils, l’eneagrama descriu nou tipus de personalitat i ho fa a partir de l’equilibri regulat pel cervell, el cor i el tub digestiu. Segons Arribas, la ment processa els inputs arribats del cor i de les tripes: el cor és la font de les emocions i regula molts processos hormonals, mentre que el tub digestiu, “amb més de 10.000 neurones codependents del cervell, és el principal responsable de la secreció d’hormones” (com la serotonina i la dopamina) que regulen estats com l’angoixa, l’atenció, el relaxament i el plaer, estats que “determinen molt la gestió del caràcter”. A partir d’aquí, els nou tipus de personalitat són el nen auxiliador, el perfeccionista, el guanyador, el romàntic, l’observador, l’interrogador, l’aventurer, l’assertiu i el pacificador.

Per la seva banda, la professora titular del departament de Cognició, desenvolupament i psicologia de l’educació de la Universitat de Barcelona, Magda Rivero, afegeix que alguns autors entenen la personalitat com la interacció entre el temperament -en què té molt de pes la biologia- i el caràcter, més influït per la societat, la cultura, l’ambient, malgrat que “en un sentit col·loquial caràcter i personalitat s’utilitzen sovint com a sinònims”, detalla.

LES PRIMERES DIFERÈNCIES

Segons Rivero, des dels primers dies de vida els nadons mostren diferències entre ells, i al llarg de les primeres setmanes i mesos les diferències es van fent “més evidents”. Els nadons es diferencien, per exemple, en la freqüència i la intensitat del plor, en si tenen més o menys tendència a somriure, en el nivell d’activitat -alguns són més inquiets i moguts, d’altres més tranquils- o en el temps que són capaços de mantenir l’atenció i el grau d’irritabilitat, entre d’altres. “Aquestes primeres diferències tenen una base constitucional, resultat de l’herència i de les experiències durant l’embaràs i el part”, aclareix Rivero, que afegeix que aquestes tendències són el punt de partida de la personalitat i són propenses a mantenir-se si l’entorn les perpetua. Tanmateix, són tendències “modificables a partir de l’experiència i de l’ambient”. Hi té afectació, per exemple, la manera com la mare, el pare i els cuidadors en general responen al nadó. Tot això és “clau” en el manteniment, la modulació o el canvi d’aquestes tendències constitucionals. Després, el caràcter canvia al llarg de tota la vida, però la infància i l’adolescència són etapes molt rellevants en la construcció de la personalitat, i en aquest terreny l’infant necessita el suport, l’ajuda i la guia dels adults per desenvolupar-se òptimament. Rivero aconsella ser sensible als senyals emocionals de la canalla, estar atent als seus interessos i respectar-los. “No significa deixar-los fer el que vulguin, quan vulguin i de la manera que vulguin”, adverteix.

LA FAMÍLIA I L’ESCOLA

“La família és clau a l’hora de configurar la personalitat d’un individu”, afegeix Rivero, que opina que la família biològica trasllada un bagatge genètic i sobretot proporciona un context d’interaccions personals i vincles afectius, ofereix models de comportament, actituds, valors i pautes de criança que són importantíssimes. Sobre el pes del component genètic en el fet que un fill es comporti igual que els pares i tingui les mateixes respostes, Rivero explica que es deu “probablement a una barreja de les coses”, ja que la genètica i l’ambient no són coses separades, sinó components complexos d’un sistema, descriu.

Tanmateix, l’escolarització hi té un paper fonamental: “Pensem que els infants passen moltes hores a l’escola, es relacionen amb mestres i amb companys d’una manera molt significativa, establint en algun cas lligams profunds”. D’aquesta manera, el paper dels mestres és clau, no només com a model, sinó per orientar i canalitzar les relacions interpersonals dels nens en una direcció que promogui el desenvolupament d’una personalitat “equilibrada i sana” en cadascun dels casos.

En aquest terreny, les experiències pròpies també hi juguen un cert paper, ja que són importants per a la formació de la personalitat, “però cal tenir present que, més enllà de l’experiència en si mateixa, que pot ser molt rellevant, cal considerar també com la persona la interpreta i l’avalua”.

UN MAL CARÀCTER, ÉS MODIFICABLE?

Quan un fill té un mal caràcter, Rivero assegura que es pot modificar o reconduir “amb pautes de criança apropiades”. Per exemple, si un nadó molt irritable té uns cuidadors que no el saben calmar o que no ho poden fer pel seu propi estat emocional, tendirà a mantenir aquest tret: “Si a un nadó poruc els pares li retroalimenten les pors mostrant molta ansietat, tendirà a mantenir el seu tret temperamental”. Segons la professora, tot dependrà de l’ajustament que es produeixi entre les tendències del nen i les respostes dels adults, i avisa que les relacions dels nadons amb els cuidadors significatius, com la mare, el pare, els avis o els educadors d’escoles bressol són molt importants en aquest sentit.

Treballar el caràcter dels adults

A part de totes les teories que es puguin fer al voltant de la configuració del caràcter dels fills, el terapeuta Luis Arribas defensa que “treballar el caràcter dels més petits passa inexorablement per treballar el nostre com a adults referents”, i considera que aquesta és la veritable responsabilitat dels adults. Fins i tot accepta que, encara que en algun moment haguem educat equivocadament els nens, això també forma part del seu aprenentatge: “La nostra tasca és reparar-ho i conscienciar-los de la necessitat de la seva millora”. De fet, avisa que els nens no són tan fràgils com semblen i que, al mateix temps, són tan sensibles a la petjada de qualsevol adult amb el qual es vinculen que guiar-los es pot considerar l’art d’enfilar una agulla amb els ulls tapats.