De 0 a 3, res de pantalles

Una qüestió de la qual els pares anem prenent consciència a poc a poc és la importància de l’ús que fan els nostres fills de les noves tecnologies. Molts infants i joves es passarien el dia davant d’una pantalla i els pares fem mans i mànigues perquè no sigui així, limitant les hores de tauleta o posant normes d’ús del mòbil. Qui més qui menys ha assistit a alguna xerrada o ha llegit un llibre per mirar d’informar-se i trobar solucions per gestionar situacions que sovint no sabem com afrontar perquè nosaltres no les hem viscudes.

El mòbil i quina edat és la més adequada per permetre que els fills en tinguin és potser la qüestió que genera més dubtes entre els pares. I no hi ha una resposta vàlida per a tothom. Els experts asseguren que depèn del nano, del grau de maduresa que li permeti fer-ne un bon ús, de fins a quin punt el necessita, de si se l’ha educat i se li ha fet un acompanyament sobre la manera de relacionar-se amb les noves tecnologies... Així doncs, no hi ha una recepta única, però sí que hi ha un cert consens pel que fa als més petits. La majoria d’experts coincideixen que de 0 a 2-3 anys, els infants no haurien d’estar davant les pantalles.

La realitat, però, és ben diferent. Cada vegada hi ha infants més petits que passen massa hores davant d’una pantalla, infants que mengen o s’asseuen a l’orinal amb la tauleta o que es distreuen amb el mòbil mentre els seus pares dinen tranquil·lament en un restaurant. La psicòloga infantojuvenil i psicopedagoga Elisabet Portavella alerta que el 14 % dels nens d’entre 0 i 8 anys mengen mentre miren la tauleta.

XUMETS EMOCIONALS

“Moltes vegades utilitzem les pantalles com a xumets emocionals perquè estiguin tranquils, potser perquè els pares necessiten fer alguna cosa, o mentre van en cotxe”, explica Víctor Tello, psicòleg clínic de l’Orum Centre de Lleida. I això vol dir que estem privant-los d’anar adquirint determinades eines per desenvolupar-se amb normalitat i també els estem generant una mena de dependència.

Els drets dels infants, primer

La pedagoga Anna Ramis es dedica a assessorar centres i associacions de pares i mares. Gràcies a les xerrades que fa es va adonar de l’ús que fan molts progenitors de les noves tecnologies per tenir distrets els seus fills. Ramis explica que quan els infants deixen de prendre el pit i s’asseuen en una trona a menjar farinetes, de retruc hi ha una tauleta al davant. I passa el mateix a l’hora d’anar a dormir. I el pitjor de tot, lamenta la pedagoga, és que “els pares ho donen per descomptat i ni es plantegen les conseqüències que pot tenir”. Per això ha engegat la campanya De 0 a 3, pantalles res a partir d’un vídeo que va penjar a les xarxes i que la primera setmana ja va tenir un munt de visualitzacions. Això la va fer adonar-se que hi havia de donar resposta, que havia d’informar pares i mares de les conseqüències que té l’excés de pantalles per als seus fills. “Ara els nanos tenen una motricitat més limitada que abans, a nivell de llenguatge també van més endarrerits i, a més, n’hi ha amb problemes d’obesitat”, explica Ramis. També planteja la campanya des del punt de vista dels drets dels infants: “Els nens tenen el dret de no saber agafar el son per sobre del dret dels pares de dormir tranquils”. Precisa, però, que “no es tracta de posar les famílies contra les cordes, sinó de donar la informació de tot el que s’estan perdent les criatures mentre són davant les pantalles i amb quines conseqüències es poden trobar de grans”.

Per exemple, no aprenen a regular-se. És important que a poc a poc es trobin amb situacions que els frustrin, amb coses que no els surten com ells esperen. Si no es troben amb aquestes situacions perquè cada vegada que estan enfadats o que passa alguna cosa que no els agrada, els posem una pantalla al davant, la propera vegada que visquin una situació semblant voldran i necessitaran una pantalla. A més, tampoc no sabran com actuar perquè no ho hauran pogut aprendre.

Portavella assegura que hi ha “molts nens amb baixa tolerància a la frustració i una capacitat d’atenció molt baixa perquè els falta entrenament i pràctica”. I insisteix que “tot el que són pantalles té un component addictiu molt fort per als nens i els adolescents, ja que funciona com una droga”. “El cervell genera dopamina, que és l’hormona de la felicitat, i activa el circuit de recompensa”. “Hem arribat al punt que hi ha nens que prefereixen quedar-se jugant a casa amb la tauleta, fins i tot ara a l’estiu, que sortir a jugar al carrer”, afegeix.

Tampoc es tracta de tallar el creixement digital, continua Portavella, perquè de 0 a 3 anys no els estàs privant de res perquè el seu entorn és digital. El problema ve quan la pantalla és la seva joguina preferida o el seu estímul preferit. No perquè comencin abans en faran més bon ús. De fet, pot arribar a ser al contrari, perquè abans d’utilitzar aquests dispositius adquiriran un pensament crític que els servirà per fer-ne un ús més responsable.

Tello també alerta que tots plegats tenim bastanta dependència i els adults no som capaços de marxar ni un cap de setmana sense el mòbil.

SENSE REFERENTS

En general, tots fem un ús excessiu de les noves tecnologies, començant pels adults, i transmetem aquesta manera de fer als nostres fills. I això ens passa, en part, perquè no hem tingut referents.

Elisabet Portavella té clar que el primer problema som els mateixos pares i mares, perquè nosaltres no ens sabem controlar: “Sovint donem la tauleta i marxem. Aleshores, quin control tenim sobre el que miren? Cal ser al seu costat en el moment que les posem”. Així doncs, el primer pas és prendre consciència nosaltres mateixos com a adults del temps que passem davant les pantalles i posar-nos els límits que creiem convenients, abans de posar-hi els nostres fills, perquè, com diu Víctor Tello, “els infants aprenen per imitació”.

“Igual que no ens plantegem deixar-li les claus d’un cotxe a un nen petit -explica Tello-, els pares hauríem de fer una reflexió en aquest sentit amb el tema de les pantalles”. Ara bé, abans que prohibir, sempre és millor educar: “Hauria de ser un temps de joc compartit, no pas deixar-li l’aparell perquè nosaltres puguem fer una altra cosa”. De 0 a 3 anys és molt important el contacte amb els pares per tenir un creixement maduratiu correcte i per sentir-se segurs just quan comencen a explorar el seu entorn.

Controvèrsia entre els pediatres

L’American Academy of Pediatrics (AAP) aconsella que, fins als 18 mesos, res de pantalles. Ni tan sols la televisió, perquè en aquests dos anys el cervell es desenvolupa molt ràpidament i la canalla aprèn molt millor amb la interacció amb persones i sense pantalles. La Canadian Pediatric Society va en la mateixa línia perquè considera que no hi ha beneficis documentats de l’ús de dispositius digitals en infants tan petits. També l’Organització Mundial de la Salut s’ha pronunciat en aquest sentit i recomana reduir al màxim el temps d’exposició dels nens a les pantalles. Per contra, el Reial Col·legi de Pediatria i Salut Infantil de la Gran Bretanya s’ha posicionat en un altre sentit i assegura que no hi ha prou dades disponibles perquè els experts estableixin uns paràmetres sobre quin és el temps d’exposició adequat en aquestes edats. Sí que recomana no sotmetre els nens a cap mena de pantalla una hora abans d’anar a dormir, i també reconeix que quan se substitueixen activitats com ara fer exercici, socialitzar-se o dormir per temps de pantalla, el benestar de l’infant es veu afectat.