L’atenció primerenca

La definició del 'Llibre blanc de l’atenció primerenca' constitueix l’eix vertebrador d’aquest ampli ventall d’intervenció que els professionals que ens endinsem en el món de la literatura científica ens sabem gairebé sense mirar el full. I és que recull els principis fonamentals que vertebren aquest meravellós entramat d’àmbits, institucions i professionals que pretenen el màxim benestar dels nostres petits.

Per 'atenció primerenca' s'entén el conjunt d’intervencions adreçades a la població infantil de 0 a 6 anys, a la família i a l’entorn, que tenen com a objectiu donar resposta al més aviat possible a les necessitats transitòries o permanents que presenten els nens amb trastorns en el desenvolupament o que tenen risc de patir-ne. Aquestes intervencions, que han de considerar la globalitat de l’infant, han de ser planificades per un equip de professionals d’orientació interdisciplinària o transdisciplinària ('Llibre blanc de l’atenció primerenca', 2006).

En efecte, l’atenció primerenca va dirigida als infants amb trastorns en el desenvolupament o amb risc de patir-ne, a les famílies i al seu entorn. I és que no podem deslligar ja mai aquests tres pilars de la intervenció en l’infant. Molt lluny vam deixar aquella intervenció pediàtrica dirigida a la patologia de l’infant als inicis de l’atenció primerenca als anys 70 als EUA, perquè no es podia contemplar l’infant fora de tot el món que l’envolta i en l’infant no es podien produir tantes millores si no hi havia modificacions conductuals de qualitat entre ell i el seu entorn. És amb la incorporació a l’atenció primerenca de la perspectiva ecològica transaccional que aquest triangle d’infant, família i entorn esdevé una globalitat indeslligable en la qual ha d’intervenir el professional. La família, com veim, n’és protagonista, i ho hem de tenir molt present.

Les dificultats que poden manifestar els nens són d’origen biològic, psicològic o social (Gútiez, 2005). No oblidem que també són destinataris de l’atenció primerenca tots aquells infants amb risc de patir aquestes dificultats. Segons Gútiez (2005), les del primer grup són biològiques (trastorns en el desenvolupament motriu, cognitiu, del llenguatge, sensorial, generalitzat, de la conducta, emocional…), psicològiques (que durant el període prenatal, perinatal o postnatal o durant el desenvolupament primerenc s’hagin patit prematuritat, baix pes o hipòxia al néixer) o socials (aquells infants que viuen en unes condicions socials poc afavoridores com són la falta de cura o interaccions inadequades amb els pares i la família, maltractament, negligència, abusos, etc., que poden alterar el seu procés maduratiu).

Com a professional, vull aturar-me a emfasitzar la importància de la intervenció primerenca en aquells infants que, tot i que no presenten una dificultat evident, corren el risc de manifestar-ne en el futur, perquè una intervenció primerenca pot prevenir o atenuar aquestes conseqüències. És cert, i ben important, que no cal esperar que es manifesti una dificultat en el desenvolupament per començar a intervenir en l’infant, ja que la plasticitat neuronal en aquesta franja d’edat fa que es generin noves interconnexions sinàptiques cerebrals que poden reconduir el desenvolupament de l’infant i prevenir-ne o atenuar-ne les conseqüències. Segons ens indica Belda, dels 0 als 3 anys “tenen lloc la major part de connexions interneuronals i es produeix la part més important del procés de mielinització” (Belda, 2006: 11). Així, és fonamental actuar al més aviat possible per aprofitar la gran capacitat que té el cervell de reconduir les funcions neuronals en aquesta edat.

Els professionals i els pares han de participar en el 100% en la consecució dels objectius marcats en la intervenció. Segons Sánchez-Caravaca i Chandel (2012) han d’anar adreçats a enriquir l’ambient en què es desenvolupa l’infant a partir de la provisió d’estímuls per afavorir-ne el desenvolupament evolutiu, procurar que hi hagi patrons d’interacció positius entre els pares i els fills, assegurar una comunicació diària adequada entre pares i nen, estimular les habilitats deficitàries dels infants a partir de rutines quotidianes (vestir, bany, canvi de bolquers, sortides, jocs...) i fer amb ells jocs i activitats engrescadors.

Bàrbara Pascual és terapeuta de Creix