Araceli Segarra: "Al barri teníem una infantesa completament descontrolada"

Araceli Segarra (Lleida, 1970) és alpinista i creadora i il·lustradora de la col·lecció infantil “Els viatges de la Tina” (Alpina). Als 26 anys es va convertir en la primera dona de l’Estat en coronar l'Everest. Ara publica “Expedició al sostre de vidre” (Rosa dels Vents).

De petita ja s’enfilava. “De casa al forn hi havia uns murs amb unes pedres que sortien. Encara no sabia ni el concepte d’escalar, però recordo que passava pels murs d’anada i tornada. Pujava per tot arreu, corria, saltava... Quan tens una infantesa que no et controlen, potencies les teves llibertats. No li tens por a res perquè ningú t’està dient que no ho pots fer. Al barri teníem una infantesa completament descontrolada. Tot i que era una ciutat, encara hi havia molts espais oberts i jo vivia davant un descampat enorme i allà et passaves tot el dia”.

L’Araceli va anar a l’Escola Magí Morera, al barri de la Mariola. “Quan jo era petita no era el millor barri de Lleida, però no estava tan malament com ara, està molt malmès. Jo podia anar al col·legi sola, caminant, amb sis anys”. L’escola no li agradava gaire. Explica que “l’estil d’ensenyament dels 70 no era Montessori, no es treballava per projectes. I l’educació era una mica deficient. Jo veig que tinc una mancança de conceptes d’història, de filosofia, que els he adquirit a posteriori”.

Li pregunto a què jugava de petita. “Feia sempre activitat esportiva. Hi havia un bancal de sorra i saltàvem en longitud, ens perseguíem, corríem, tots els jocs eren d’acció. Fins a sisè, l’escola era segregada, anava només amb noies. Després ens van barrejar i un professor es va oferir per ensenyar-nos a jugar a voleibol. Vam pintar una pista al pati i aquí sí que vam començar a jugar junts”.

No era una època d’extraescolars. “No n’hi havia gaires ni a casa tenien gaires mitjans. Recordo que de més petita anava a brodar. Sé brodar a màquina. I després feia atletisme. El meu germà feia piragüisme i amb nou anys me n’anava amb ell. Sempre he tingut un germà amb qui m’he lligat al tema de l’esport”. L’Araceli té tres germans grans, tots nois. I va ser gràcies al més gran que fa muntanya. “Ell em va connectar amb el centre excursionista on ell feia espeleologia. Jo tenia uns catorze anys i em va obrir aquest món. I ja no vaig parar”.

La influència dels germans

Els pares es dedicaven a l’hostaleria. “Es passaven la vida treballant. I eren ells sols”. I com es van prendre la seva afició a l’escalada? “Estaven més contents que els caps de setmana me n’anés a la muntanya que no a la discoteca. Si tu veus la teva filla que no es compra pintallavis, no es posa talons, no va a la discoteca, sinó que et demana un piolet i una crema de cacau per anar-se’n a la muntanya... Ara, era més perillós el que jo feia”.

Com et vas iniciar en el dibuix? “Recordo que de ben petita, en una festa major del barri, vaig fer una cursa de sacs. Soc molt competitiva i la vaig guanyar. De premi em van donar una caixa d’aquarel·les. I és com si el destí hagués ajuntat aquelles dues coses. L’esport, la competitivitat, i el dibuix. I no he parat”.

Li demano un consell per a un infant que vol ser alpinista. “Millor seria un consell pels pares, que no sabotegin la increïble capacitat que tenen els nens d’aprendre. I aquests temors que anem guanyant amb els anys, intentar endarrerir-los. Si teniu por, calleu, no ho transmeteu. Que els nens provin de fer coses i si no els hi surt no passa res. Ara hi ha la necessitat de la immediatesa, però la natura és com la vida, no pots passar pantalles ràpidament, trigues un temps".