Ada Parellada: "Quan vaig néixer, dormia al rebedor; no hi havia més llits"

Ada Parellada (Granollers, 1967) és cuinera, divulgadora i activista contra el malbaratament alimentari. Amb només 25 anys va obrir el restaurant Semproniana, que podeu trobar a l’Eixample de Barcelona.

És filla de la Fonda Europa de Granollers, que té més de 250 anys d’història. Era inevitable dedicar-se a la restauració? "És una feina molt clara per a un nen. Veus com entren els ingredients, com els transformen, com arriben els clients, com se’ls serveix, com paguen i com marxen. Està molt integrada a la meva vida perquè he nascut allà. Els pares no em van animar gens que m’hi dediqués, sempre deien «De gran hauries de ser client». Però m’hi van ficar".

Anava a l’escola pública de davant de la fonda, al Col·legi Municipal d’Estudis Comercials, que ara es diu Salvador Llobet. "Tenia molts amics. Quan arribava el repartidor dels Danone em quedava els cromos. I quan es venia un Tigreton al bar els cambrers me’ls guardaven, i una nena que té cromos és molt popular... I els convidava a tots els Cacaolats que volguessin. També portava coses molt rares per menjar a les excursions: entrepà de fricandó, entrepà de mandonguilles a la jardinera..."

I després de classe? "Ens apuntaven a extraescolars perquè, com que no podien estar per nosaltres, era una manera de tenir-nos entretinguts. A la tercera germana li agradava molt el ballet i el pare va muntar un gimnàs. A les tardes, quan jo sortia de l’escola, anava allà a fer rítmica".

La petita de vuit germans

Tots us heu dedicat a la restauració? "Quatre. El gran no va tenir alternativa perquè era l’hereu i li pertocava. La segona hi ha anat a petar per casualitat perquè els pares es van retirar en una masia a Bigues i Riells i, quan tots ens vam fer grans, la van transformar en casa de colònies i ella s’hi va posar. El Ramon va muntar el Senyor Parellada. I jo, el Semproniana. Després hi ha una advocada, una metgessa i una que es dedica al món de l’esport, i una germana va morir amb 22 anys".

Com s’organitza una família de vuit? "Quan el meu pare era petit vivien en habitacions a la fonda i tot ho feien a baix, en una taula on després seien els clients. La meva mare vivia en una casa, a la ferreteria de davant de la fonda. Quan es va casar amb el meu pare va travessar un carrer, però va canviar de planeta. No hi havia casa i ma mare va dir «Hem de tenir una casa». Van unir unes habitacions i van fer un pis. Tenia dues o tres habitacions petites, un office on hi havia una nevera i una cafetera i una saleta d’estar. Quan vaig néixer, jo dormia al rebedor; no hi havia més llits. Sopàvem amb els cambrers o amb els clients fixos. Quan tenia cinc anys ja no hi cabíem i vam anar a viure a un pis a prop de la fonda".

Com era tenir tants germans grans? "Em sentia filla única en una família nombrosa. Ells van molt seguits. Al cap de set anys del setè, vaig néixer jo. La gran em porta 17 anys i em feia una mica de mare, però va tenir una nena quan jo tenia set anys".

Amb només 25 anys va obrir el Semproniana. "El meu pare deia que per tenir una bona formació has de tenir un tamboret de tres potes: uns estudis, un ofici i una afició. Jo vaig començar amb l’afició; volia ser gimnasta". I què va passar? "Vaig intentar entrar a INEF, però res. Llavors a les tardes feia dret i als matins em colava a les cuines professionals, sense cobrar. Quan estudiava pels exàmens finals de dret vaig passar per davant d’aquest local [el Semproniana], vaig veure que hi deia "es lloga", vaig trucar i aquí estem".

Té dos fills, un de 28 anys i una de 26. "La petita és biotecnòloga a Suïssa. El gran és navegant, molt bohemi. EI Semproniana s’acabarà amb mi, segurament".