Sense malícia: els nens ‘no’ ens prenen el pèl

Són nens. Nens. No són “molt llestos”, no. Ni molt dolents ni, tampoc, molt bons. Ni la saben llarga (ni curta). Ni ens enganyen. Ni ens prenen el pèl (en termes d’adult). Ni ens el deixem prendre, per tant. Els primers anys no hi ha mala fe tal com l’entenem els grans. No n’hi ha. Cap. Gens. “Quan el renyo, riu. Quan fa una malifeta, em mira amb ulls entremaliats, sorneguers, desafiadors, conscient que acaba de transgredir les normes; quan m’hi enfado, en canvi, la seva mirada és la d’un xai degollat. Com més li dic que això no es fa, més i més i més ho fa. ¿Es burla de mi? ¿Juga amb mi? ¿Em falta al respecte? ¿O podria ser que li atribuís, sense voler, actituds i conductes no infantils? ¿El subestimo o el sobreestimo? ¿Soc massa dur o massa tou? ¿La meva tendresa n’alimenta la tirania?”. Els dubtes dels pares de criatures reconsagrades remeten, de fet, a l’antiquíssim debat filosòfic sobre la bondat o maldat intrínseques de l’home. Hi posen llum, com sempre, professionals acreditats.

¿Petits dictadors freds i calculadors? En absolut: “Un nen és un nen”, reivindica la psicòloga clínica i psicoanalista Mercè Collell, membre del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya: “Aquí -objecta- el recargolament és el de l’adult”. Que n’és, i ha de fer-ne: “Evidentment que són molt llestos. I nosaltres n’hem de ser més”. Collell nega que ens enganyin: “Si et deixes prendre el pèl per un nen de dos anys, ets ximple”, sentencia. Què passa, doncs? “Estan molt pendents de nosaltres”. Estratègia. No desenvolupen, però -insisteix-, cap “picardia perversa”. Per sortir-nos-en, “hem de manar els adults”. No són, en si mateixos, ni bons ni dolents del tot: “Són bons i són dolents alhora. Tots naixem amb dues pulsions: l’amorosa i l’agressiva -explica-; l’una ens porta a estimar i l’altra a odiar. Com més petit és l’infant, menys intenses són aquestes tendències. Un nen de dos anys pot abraçar-nos tendrament i, en un altre moment, donar-nos una puntada de peu si està enrabiat”.

L’autoritat ja no és el que era

“Una de les característiques de la infància és la total dependència dels pares. El vincle és intens i apassionat, hi ha molta estimació i satisfaccions, però, també, altres emocions i sentiments com la irritació i la frustració. Els infants del segle XXI creixen amb molta llibertat, i amb vincles de confiança i proximitat”, diu Román Pérez Burin des Roziers: “Es fa participar més l’infant en la vida familiar i social, se li donen explicacions i ser figures d’autoritat no és una prioritat per als pares. En conseqüència, els infants tendeixen a ser més lliures a l’hora d’expressar-se, a no tenir gaire en compte les formes ni les figures d’autoritat. Això acostuma a exasperar els pares, però forma part dels canvis en la relació amb els fills”. Els nens no són bons -diu el psicòleg- o dolents: “Considerar que és bo quan fa el que diuen els pares o que és dolent perquè no ho fa és una simplificació excessiva”.

Però ¿hi ha o no preses de pèl, Mercè? “Al nen li costa molt acceptar límits. En l’etapa negativista [dos-tres anys] pot tenir la gosadia d’enfrontar-se a l’adult, de desafiar-lo: necessita autoafirmar-se; ara bé, les seves armes són limitades. Les rebequeries no es poden evitar. Si prenen el pèl a l’adult, el responsable és aquest adult”. La psicòloga explica que la creença que la mainada enganya no neix del no-res: “És molt diferent un nen d’un any que un de tres. El seu psiquisme es regeix pel principi del plaer: «M’agrada, no m’agrada». Els adults han de veure què li convé. Constantment, interpretem què li passa. A vegades, els nens tenen més recursos que no ens pensem. Els pares són els que l’han de conduir, tenint-lo en compte, fent-li explicacions...; però, a vegades, ell no les podrà entendre, i cal acceptar-ho”. I no atribuir-li actituds o conductes adultes: “Molt sovint, si una mare diu que un nen de mesos li pren el pèl, potser cal revisar-ho; que vulgui braços forma part de la seva naturalesa”.

Sí que hi ha un cert engany, per exemple, quan el nen fa veure que plora. O no? “Ens coneixen i ens saben les flaqueses. Som els éssers més importants per a ells. Un nen pot fer veure que plora per commoure’ns, però, molt aviat, sabem escoltar els diferents plors”. El renyem? “Un nen sap molt aviat que hi ha coses que estan bé i altres que no; és ideal pensar que mai l’haurem de renyar. Si sempre hem de renyar, malament, i, si mai renyem, ¿com sabrà què pot fer i què no?”

MISSATGES POSITIUS SEMPRE?

“Cal valorar el que fa; això li dona confiança. Ara bé: hi ha coses que no pot fer o bé que encara no les sap, però que ja farà. Ells, de vegades, s’enfaden, i nosaltres també”. Quanta fermesa? Treballem l’autoritat: “Cal diferenciar autoritat d’autoritarisme”, remarca la psicòloga, i: “No es pot educar sense autoritat, en el sentit que l’adult té una ascendència sobre l’infant. Tenim el deure de guanyar-nos la seva confiança sense enganyar-los ni menystenir-los... Només així podran acceptar que se li posin límits perquè sabran que els estimem, que els volem protegir, que els cuidem...”

Els petitons no s’enfoten de la mama o del papa: els papes no els entenen. “Interpreten les accions i reaccions dels infants, i els donen un sentit”, revela Román Pérez Burin des Roziers, psicòleg sanitari i psicoanalista, membre del grup de psicoanàlisi amb nens del Col·legi, i subratlla: “Incorporar les negatives, exigències i imposicions dels pares i de la cultura és un procés costós per a l’infant. Des de la seva expectativa d’obediència, els pares ignoren què significa per al fill allò que li manen o demanen, i ho interpreten en termes de poder i competència”. L’estira-i-arronsa és natural: “Els infants exterioritzen les seves vivències, la seva afectació, de diverses maneres: s’enfronten, qüestionen, no creuen, etc. Moltes vegades, forma part del mateix procés d’acceptació i d’interiorització de les exigències parentals”. Ni escarni ni enganyifa: “Estan adquirint i construint el llenguatge verbal”. Segons Pérez Burin, “hi ha un llenguatge infantil que es caracteritza per escenificar el que volen expressar, utilitzant, també, el cos i la fantasia. L’engany, l’exageració, la simulació en formen part”. No és literal i hem d’escoltar-ho i interpretar-ho.

Renyar-los per un comportament “acostuma a ser -afirma l’expert- una forma de descàrrega de la ràbia que els fa als pares que els fills no creguin o no responguin al que n’esperen. Sol encobrir altres emocions i sensacions com ara impotència, frustració o tristor. Les respostes han de passar més per l’escolta i la comprensió, per intervenir amb la paraula, per procurar la contenció i els límits que l’infant necessita”. Això no vol dir, aclareix, que els pares no s’enfadin mai ni que no cridin, “sinó que han de ser conseqüents amb la seva funció”. Els grans són ells: “Com a adults, no poden respondre al mateix nivell, enfadant-se si el nen s’enfada, cridant si el nen crida, pegant si el nen pega”. Sempre en positiu? “La que ha de ser positiva i constructiva és l’actitud dels pares. Els missatges o reforçaments positius sense fonament són un absurd. El no”. Evitem felicitar-los per tot, tot, tot.

I mantinguem-nos (dolçament) ferms: “Els infants posen a prova la determinació i la consistència dels pares”, constata Pérez Burin. “Amb les demandes, la seducció, les queixes i la insistència -exposa- exerceixen una pressió que els pares han de poder suportar. Necessiten la fermesa de l’adult, que el que diu i el que fa sigui mínimament coherent i conseqüent”. Són nens. Nens.

Mama, papa, no em sobreprotegiu

Volent ser bons, ¿els pares caiem massa sovint en el bonisme, en la sobreprotecció, en la hiperpaternitat? Vaja, ¿som massa tous? ¿I això els ajuda? “Cal poder tolerar -respon Mercè Collell- que aquell fill, a vegades, ens vegi com a dolents quan no satisfem els seus desitjos; de vegades, es deïfica el que el nen diu”. “La sobreprotecció -sosté- no ajuda, a diferència de la protecció; hem de diferenciar entre una cosa i l’altra. Però, de vegades, els pares no creuen que el fill serà capaç de fer alguna cosa i el missatge implícit que li transmeten és que no hi confien; i el nen respondrà a aquesta desconfiança. Nosaltres som la seva seguretat”. Una part de la criança, conclou Collell, és “ajudar-los a ser autònoms”.